L'endemà de l'amnistia, el finançament

Cap allà el 1980 un regidor manresà de CiU va dir-me que somniava una Catalunya independent. Li vaig preguntar per què no s’havia fet del PSAN, llavors únic partit del consistori que onejava l’estelada, i em va respondre: «Soc en política per fer coses pel país, i les coses es fan amb organitzacions potents». He recordat sovint aquella conversa. M’ha vingut a la memòria cada vegada que s’ha parlat de l’epifania independentista dels convergents. Sovint ha semblat com si un dia del 2012 haguessin anat a dormir autonomistes i s’haguessin llevat secessionistes perquè Artur Mas els havia parlat en somnis. El cert, però, és que l’aspiració d’un Estat propi ja bategava a les seves files, i que les bases, sobretot a comarques, glatien per una Catalunya en la qual Espanya no hi manés de cap manera. Tanmateix, en aquells moments ningú no creia que això fos possible, i entre engrescar-se pel que no es podia aconseguir o formular un programa que també fos atractiu per a molts autonomistes, la direcció pujolista va optar per la segona alternativa. El resultat van ser unes quantes majories absolutes consecutives. Un quart de segle després de la primera va arribar la sentència de l’Estatut, i amb el convenciment que l’Estat autonòmic no donava més de si es va començar a acaronar la idea que no s’hi perdia res provant de fer el gran salt. La ràpida adhesió de centenars de milers de persones al nou rumb només s’explica si aquest ja era el sentiment, pendent de rebre el mot d’ordre per emergir i mostrar-se. L’independentisme és anterior al Procés i sobreviurà al Procés, amb la diferència que ara s’exhibeix sense manies.

Avui la independència no és gaire més a prop que quan es descartava per impossible, però a partir d’ara, si l’amnistia va de veres, els catorze diputats al Congrés es podran dedicar a altres coses que a guarir les ferides judicials del 2017. Podrien començar pel finançament, mentre parlen del referèndum.

Subscriu-te per seguir llegint