Quan les ciutats es desdibuixen

Intentar transformar, moldejar, la realitat més propera: la filòloga prioretenca Roser Vernet no concep cap altra manera d’estar en el món. En el seu primer llibre en solitari, Lo mig del món (Club Editor, 2023), diu: «Habitem un món que, en un constant anar amunt i avall, a preu de saldo i sense límit, ens fa creure que ens podem reconèixer en totes les porcions d’espai, que és lo mateix que no reconeixe’ns en cap. I llavors ja no ens cal establir aquella relació que ens vincula al lloc i a la gent que el fem ser casa i aixopluc compartit».

Per a la Roser, habitar un lloc significa fer-lo viu, que no siguin de fireta, un simple decorat. En el seu llenguatge particular, l’antònim d’habitar és residir. M’agradaria saber què n’opina dels bars i restaurants que van apareixent, dia sí dia també, al Barri Vell de Girona. Com el que porta per nom «Eat, sleep and cycle». Així: en anglès. La síntesi perfecta del present de Girona: una ciutat per menjar, fer-hi nit, l’endemà posar-se a pedalar i poca cosa més. D’aquesta manera, «los llocs se desdibueixen. Potser té a veure amb això que ara s’anomena deslocalització, que és un terme econòmic, però que també pot voler dir i ser moltes més coses més que afecten la nostra relació amb lo lloc i amb la gent. I, per tant, la nostra capacitat de construir mons habitables.»

Fins fa poc mai havia vist Girona com una ciutat bonica o lletja. Era només la ciutat que tenia més propera, la que em coneixia més, també la que més m’avorria. La següent parada de tren des de Celrà. Els dissabtes o els dies d’agost que no sabíem què fer al poble hi anàvem a veure botigues, comprar-nos discs a la plaça del Vi, arracades al Plàstic Store o al Nyigui-nyogui, samarretes de ratlles a la Puça, xapes al Partisano. Llibres a Les Voltes, a la 22, a la Geli. Un cafè amb llet a la Terra, quan encara es podia fumar. Un gelat a la Gioconda per menjar-nos-el a l’ombra de les escales d’aquell carreró, el del Vern. Tampoc enyoro aquella Girona, la de la meva adolescència, la de la meva descoberta del món; però m’ofèn, m’enerva, m’entristeix la d’avui. Em toca els nassos veure-la així: despampanant però amb menys personalitat. Perdent l’encant, allò que fa que una cosa sigui autèntica, que tingui una mena d’aura. Cada dia més a prop de ser la còpia de qualsevol altra. El Barri Vell s’està convertint en un lloc de pas. Els preus pugen, la gent en fuig, les botigues van tancant. Un degoteig. I poc s’ha fet per tapar la fuita. 

Hi ha gent qui defensa aquest model, aquest turisme considerat de «qualitat»: que millor el negoci de les bicis que convertir-se en un «Lloret», que això fa enriquir la ciutat, que si la gent només es queixa per buscar les pessigolles, que si patatim si patatam. D’altres diuen: a Girona, encara esteu prou bé, Barcelona fa temps que se n’ha anat en orris! Però Girona ha de triar entre caixa o faixa? No fotem!

Tampoc dic allò de tornar a la Girona d’abans d’en Quim Nadal, una ciutat que mai he conegut, aquella de «tres vegades immortal i de merda, fins a dalt». Tampoc vull oblidar que Girona no és només el Barri Vell i que hi ha zones deixades a la mà de Déu des de fa una colla d’anys. Però cal explorar escletxes: un procés que expulsa la gent d’un lloc, no l’enriqueix. Al contrari, el fa més vulnerable. En tots els sentits: en el material i en l’intangible, en allò que fa que una ciutat sigui, en paraules de la Roser, habitable. Així es perd el teixit social, aquests aixoplucs compartits, que fan que els llocs tinguin un rostre singular: «I així, ja deslocalitzats del tot, deixarem també de pensar en bastir llocs-refugi on poder-nos arrecerar primer, i recorre’ls després per fer-nos-els nostres i cercar-hi miralls i ressons (...) No-llocs que no mostren ni reflecteixen cap fesomia. Només buit ple de buit».