S'ha acabat el Tic-Tac

Tic-tac. Sí, finalment es va acabar la famosa expressió que anunciava l’arribada de Mbappé al Reial Madrid i que va pronunciar un servidor ja fa un temps. Es va convertir en un so característic i repetit que no només s’escoltava a Espanya, també en altres països, inclòs, esclar, França, que ho feia entre la ràbia i el temor de perdre a la gran figura del PSG i de la Ligue1. Una història que ha passat per multitud de vicissituds, estires i arronses, pressions i batalles més o menys soterrades. Per exemple, quan fa tres anys Florentino Pérez va oferir 200 milions pel futbolista. Una oferta que el PSG ni es va dignar a contestar. Sí, 200 milions. Quan tens els diners per càstig pots permetre’t uns certs capritxos, suposo. El cas és que Mbappé ja és jugador del Reial Madrid. Compleix el seu somni de nen. I no és una expressió barata. Aquell jove Kylian que va passar una setmana a Valdebebas, es va enamorar del club i de l’escut, com bé testifiquen les fotografies que va publicar quan es va fer oficial el seu fitxatge. I arriba gratis, sense que Florentino hagi posat ni un sol euro en les arques del club que presideix Al Khelaifi. Alguna cosa que segur ha fet molt de mal en la cúpula del poderós equip francès. Era qüestió d’esperar, de ser pacient, de no dir una paraula més alta que l’altra, de no transmetre les intencions ni els pensaments. Les coses havien de caure pel seu propi pes. No hi havia una altra manera de tancar una de les operacions més complexes de la història d’aquest esport.

La discreció, gran virtut

Davant l’ostentació, les ganes de sobresortir, de ser protagonista o donar-se-les d’important en una negociació, està la discreció. Una habilitat potser poc reconeguda però d’enorme valor estratègic. Ho hem vist en una operació que s’ha cuinat durant molt de temps. Ja he comentat això de la brutal oferta que els parisencs van deixar passar sense parpellejar. Però el moment clau va tenir lloc després del no a última hora de Mbappé fa dos anys i la seva renovació amb l’equip francès. Aquí va començar la segona fase. Si els diners no convencien el PSG, tocava treballar d’una altra manera i fer-ho en silenci. Dos anys no eren tants i mai cal tancar la porta als més grans. Així va ser. L’estratègia i la paciència sempre guanyen, repeteixo. «Tranquil», aquella expressió que va llançar el president del Madrid en el Chiringuito, era premonitòria. Es tractava d’un sí, però sense pressa. D’un «ja ho farem, però a la nostra manera». El més important era saber què pensava el futbolista, què volia fer a llarg termini. Volia quedar-se a París molts anys o era una renovació curta per a sortir d’allà a una edat òptima? La resposta es va saber de pressa. Mbappé es va penedir al mes de signar i Florentino ho va saber de seguida. El jugador, convençut des de fa molt de deixar França i jugar al Madrid, no va voler escoltar els cants de sirena de Qatar o de la Premier League. Els diners ja no eren el més important per a ell, era el moment de la grandesa, de jugar en el club que li pot permetre guanyar la Pilota d’or i passar a la història del futbol. L’estrella francesa serà presentada en gran en un Bernabéu espectacular, però caldrà esperar al final de l’Eurocopa o l’eliminació de França. Això no té importància. El nano s’ha alliberat i Florentino ha donat un cop al damunt de la taula demostrant que en el futbol, per sort, no tot és diners. Ni en el futbol ni en la vida.

Subscriu-te per seguir llegint