Trinitat Neras, la diputada del Baix Empordà

Quan el 20 de desembre de 2003 Jordi Pujol va deixar de ser president de la Generalitat, només tres diputats de CiU havien estat ininterrompudament parlamentaris en els 23 anys i les sis legislatures dels Governs de CiU: Jordi Pujol, Ramon Camp i Trinitat Neras.

L’any 1980 Trinitat Neras anava de número 7 a les llistes de CiU per Girona a les eleccions al Parlament de Catalunya. CiU va treure 7 diputats, segurament més dels que es van imaginar uns mesos abans quan es feien les llistes electorals. Des del primer dia, es va tenir una visió comarcalista en les llistes electorals: un diputat per comarca. Trinitat Neras va ser la diputada del Baix Empordà durant sis legislatures consecutives. Des del primer moment va voler i va encertant exercint de diputada de «la comarca» i com a portaveu de turisme, comerç i drets de les dones. El seu treball abocat a cuidar els alcaldes i acompanyar-los a fer gestions davant el govern català, la van convertir en una diputada no qüestionada durant anys. L’any 1999 hi va haver una oferta a una persona de Palafrugell perquè fos diputat i posteriorment candidat a l’alcaldia. No ho va acceptar (era un bon tracte) i això va permetre a la Trinitat Neras completar els sis mandats de Jordi Pujol. No va fer escarafalls quan van intentar substituir-la (la resiliència en diuen ara) i va tenir molt clar com retirar-se de la política. Discretament i agraïda per un període llarg com a electe.

Avui convé recordar que Neras va ser una de les primeres vuit dones parlamentàries. Sí: d’un parlament de 135 diputats, el 1980 hi havia 8 dones. Les dues gironines a les llistes de CiU: Concepció Ferrer i Trinitat Neras. Ella va ser clau en l’impuls de les polítiques turístiques en aquells anys de represa en què quasi tot estava por fer. Neras era una dona moderna, que parlava un molt bon anglès aquells anys, abocada al turisme i amb esperit emprenedor. Sempre va intentar ajudar a les persones concretes, a la menuda. De quan la política es feia de resultats concrets que no es penjaven a unes inexistents xarxes socials. No ho escric amb melancolia, eren altres anys. Vam tenir l’oportunitat de parlar sovint i sempre em va donar bons consells. Eren converses de veïnatge baix empordanès. Ella va poder treballar a llarg termini perquè va formar part d’un projecte a llarg termini que de forma increïble es va malmetre ja fa nou o deu anys. Molts li hem d’estar agraïts per aquella feina sorda i eficient.

Subscriu-te per seguir llegint