La cosa kafkiana

El nen compren que el món funciona com un joc de Lego on no sobra ni falta cap peça, cada peça té una funció i l’harmonia de totes les funcions explica que la mare li faci un petó cada nit, que els automòbils s’aturin en el pas de vianants, o que la terra hagi estat escollida per ser el bressol de la humanitat, però el nen es fa gran i un dia s’adona que en el Lego del món no és una construcció perfecta, a vegades falten peces, a vegades en sobren, tanmateix, es meravella que tot i el desgavell el nyap no es desmunti, i en aquest món a l’inrevés el nen adult exclama: un món kafkià!, potser sense saber que ens trobem en l’any Kafka, l’escriptor mori un 3 de juny de fa 100 anys malalt de tuberculosi, part de la seva família moriria anys després víctima d’una altra pesta, el nazisme, després de la IGM el món havia canviat, l’ordre que personificava la monarquia de l’Imperi austrohongarès s’havia ensorrat, els totalitarismes campaven al seu aire i l’individu més que mai quedà a la mercè de forces obscures i sinistres.

La cosa kafkiana és una situació absurda, angoixant, arbitrària i alhora còmica, és l’humor Kafkià, un humor tràgic, la comicitat en veure que un individu es transforma en un escarabat, o que un altre sigui detingut sense haver fet res, o que un agrimensor no aconsegueixi arribar al castell on els seus senyors li guarden la feina, tots podem ser el ratolí d’una de les seves faules, «Ah, va dir el ratolí, el món és cada dia més estret, de primer era tan ample que tenia por, vaig córrer i córrer i vaig alegrar-me quan per fi vaig veure murs a banda i banda, però aquests murs s’apropen tan ràpid l’un a l’altre que ara ja soc a l’última habitació, i allà al racó hi ha el parany cap al qual corro, només has de canviar la direcció, va dir el gat, i se’l va cruspir» (traducció Anna Punsoda, Ed. Comanegra), no hi havia salvació pel ratolí, kafkià és veure una colla de pallassos encapçalats per un home ridícul, amb un bigoti ridícul, que desfilen amb el pas de l’oca, amb pantalons bombats... aviat el partit nazi escriurà un dels capítols més negres de la història, kafkiana és la llei del sí és sí, pensada per protegir les dones de les agressions sexuals i que si algú protegeix és l’agressor, és kafkià que un cap de panotxa delinqüent pugui ser president de la nació més poderosa del planeta, com també ho és que un personatge que no sabem si és o no delinqüent perquè no ha pogut ser jutjat, que ha perdut amb diferència les eleccions autonòmiques, i que el seu independentisme s’ha jivaritzat, piqui de peus perquè se’l coroni amb el llorer de MHP per alguna mena de justícia divina o justícia tribal, que pel cas és el mateix, almenys el delinqüent cap de panotxa no fugí a una illa paradisíaca per evitar la justícia i poder internacionalitzar la causa.

Victor Klemperer, lingüista jueu, que se salvà de ser deportat gràcies al trist bombardeig de Dresden, ens recorda en La llengua del Tercer Reich com es pervertia el llenguatge en nom de la propaganda nazi, i salvant totes les distàncies, la perversió de paraules i consciències per part del procés explica que els apologetes de la DUI es considerin demòcrates, uns demòcrates colonitzats i oprimits!, i acusin d’autoritaris i feixistes els qui veuen en la DUI un cop baix a la democràcia, com també resulta kafkià i per tant humorístic veure que bona part dels mitjans d’aquest país considerin que la veritat és un mocador de butxaca, que te’l pots treure per saludar o per guardar un gargall. Algú s’ha pres la molèstia de comptar les vegades que Puigdemont pronuncia la paraula democràcia en els seus discursos?

Subscriu-te per seguir llegint