La síndrome de Nacho Vidal

Un conegut va trobar fa anys una gossa abandonada en un abocador. L’animal no era gran, encara que tampoc un cadell. Estava bruta, terroritzada, desnodrida i menjada per puces i paparres, que en massa van trobar al seu cos ossut una llar ideal per alimentar-se sense haver de canviar de hostatge. La va portar a casa, la va desparasitar i va acabar adoptant-la. El seu nou amo, tan bona persona com dotat d’un estrany humor i del sentiment tràgic de la vida, li va posar de nom Patiràs . Fidel a aquesta ironia, el dia que va ser rescatada també va ser l’últim que l’animal va patir. Mai saciada de les atencions i afectes del meu amic i sempre agraïda, la gossa va tenir una llarga i feliç vida fins a la fi dels seus dies.

Just al contrari del que acostuma a passar amb els humans, aquella gossa no va entendre mai com a hàbit els plaers i alegries amb què la va satisfer el seu amo. Qualsevol que convisqui amb una mascota sap que no hi ha més premi, amb les corresponents mostres d’alegria, que regalar a un gos una llaminadura o preparar-lo per al passeig, per habituals que siguin els premis i les passejades a la vida d’aquest animal. Cada vegada que això passa és una gresca, una festa de quatre potes, una xerinola que es reprodueix incondicionalment tantes vegades com al cap del dia l’animal entengui aquests gestos com la màxima expressió de comunió amb el seu amic. Els gossos són éssers tan llestos que no els passa pel cap convertir l’alegria en rutina ni la victòria en costum. Saben que mostrar apatia davant de l’afecte de l’amo potser derivi en la indiferència d’aquest, i aquest escenari d’abúlia també el rumien. Avaluen la possible amenaça que amaga el buit: patiràs.

El risc que el plaer es converteixi en hàbit és que acabem per menysprear el seu valor per al final enyorar-lo. Potser ja és tard. El mateix val per al sexe, per al bon menjar o quan el teu equip suma una victòria darrere l’altra. Un se sacia del delit de la glòria com qui s’empatxa en afartar-se de pastís de formatge, de filloas, de flam casolà, de pudin. Setmanes enrere un company va venir a felicitar-me pel triomf a la Lliga del meu equip de futbol. Davant d’un gest sobrat -per allò esperat del triomf, per l’habitual del mateix, pel costum, per «un altre dia més a l’oficina»- em va objectar que ja no sabíem gaudir d’aquella sort de felicitat que -per efímera que sigui- aficionats d’altres clubs triguen anys a celebrar. I tenia raó. «Síndrome de Nacho Vidal», ho va anomenar . Lliguin caps.

Quan setmanes després el mateix equip es va proclamar campió d’Europa em va semblar observar que les mostres d’alegria d’alguns aficionats no exhibien l’eufòria d’altres ocasions, que tornava a ser un altre dia a l’oficina amb final a Cibeles, que estàvem restant valor a un fet que comença a convertir-se en un costum i fins i tot una obligació. La celebració popular massiva i interminable va venir a desmentir aquesta sensació -potser només meva i d’alguns pocs-, aquesta síndrome de Nacho Vidal que secunda al plaer convertit en rutina.

Més enllà de l’anhedonia (la incapacitat de gaudir que els psicòlegs vinculen amb la depressió, i no en va aquest article), no hi ha una paraula que defineixi exactament aquesta fredor amb la qual rebem les bones notícies quan es produeixen de manera recurrent. Dies enrere vaig topar-me amb un reportatge d’una firma de joguines sexuals. L’empresa paga fins a 1.300 euros al mes a provadors professionals que revisen els seus productes abans de llançar-los al mercat. La companyia compta amb 17.000 d’aquests provadors a tot el món. En diuen el «Masturbateam». Una dels seus integrants, que porta deu anys com a «testadora», confessa que igual que a qui treballa en una oficina no sempre li ve de gust acudir a una reunió, ella no sempre té ganes de provar les joguines, l’efectivitat de les quals s’avalua en funció de la seva efectivitat per assolir el clímax. Però és clar, apunta amb una mica de resignació, «s’han de pagar les factures». Com aquest aficionat al futbol que rep amb rutinària fredor les alegries de veure guanyar sempre el seu equip, coneix també el perill de convertir el plaer en rutina, com aquella gossa abandonada en un abocador i sempre agraïda. Patiràs es deia.

Subscriu-te per seguir llegint