Democràcia que estàs al cel

Paul Auster a La invenció de la solitud sosté que darrere l’art hi ha una ment conscient que dota l’obra d’uns significats –un món simbòlic entenc– que no existeixen en la realitat del dia a dia, en lloc d’una ment conscient hi ha una percepció, una memòria, una experiència, totes elles nues, per descomptat, que podem transcendir la percepció dels nostres sentits i deixar-nos commoure per la sublimitat d’una creença o per un arravatament místic, però no seria el mateix, també podem veure una obra artística a través de la mirada que només veu el que veu, en aquest cas estaríem destruint l’art. En un paràgraf anterior Auster ens fa saber com quedà immobilitzat en el Rijksmuseum d’Amsterdam en contemplar La dona de blau de Johannes Vermeer, una mirada turística, per entendre’s, hi veuria una dona embarassada que vesteix una brusa blava, que llegeix una carta davant una taula on es troba una capsa buida i al seu costat unes cadires, enganxat a la paret hi ha un mapa... i poca cosa més, mentre que una mirada artística, com ara el crític a qui Auster dona veu ens podria dir alguna cosa més, «la carta, l’embaràs, la cadira buida, la capsa oberta, la finestra invisible i la llum que entra a través d’ella i que fa que el color blau de la brusa brilli de manera especial, símbols d’absència, de l’invisible, d’un món més enllà dels límits del marc, d’horitzons més vastos...»

Entro en el meu col·legi electoral disposat a dipositar el meu vot en les eleccions al Parlament Europeu, el sol penetra uns metres, la resta penombra, silenci, com si hagués entrat en un centre comercial sense ni una ànima, els de les meses em miren amb l’esperança que em dirigeixi a la seva taula, mai m’havia trobat un col·legi electoral buit, són les 16.30 hores, em diuen que ha votat un 36%, podria ser pitjor, em fixo en un noi d’una altra mesa, té la mirada cosida al mòbil, el seu cos s’escorre per la cadira, en cas de persistir en l’actitud, penso, aviat desapareixerà sota la taula, és natural, em dic, que s’avorreixi, que es mostri displicent i vulgui fer-ho evident, que vulgui fer evident que n’està fins al cap damunt de fer el paperina, què ens hi juguem molt?, ja podeu comptar!, tot continuarà igual, en sortir veig una noia que passeja una mirada lànguida per cada un dels plecs de les paperetes.

Ens trobem l’any 2460, en un museu d’història, un grup d’alumnes es troba davant un quadre titulat Democràcia, el guia els prega que no es quedin amb la imatge del xicot mal afaitat, mal vestit, amorrat a una andròmina que es coneixia com a mòbil i ajaçat sota una mesa electoral, és només la metàfora del fracàs d’una utopia, la utopia que els humans podien escollir qui els havia de governar, segons Postner, el nostre historiador, els polítics, formats majoritàriament per bandits, trabucaires, xerrapetes, gent descosida, eren hienes que competien per emportar-se el tall més sucós del vedell de la democràcia, permetien que els humans votessin per mantenir-los en l’engany que eren una peça fonamental en l’engranatge de la democràcia, i després ells s’ho manegaven a la seva conveniència perquè tot canviés i alhora tot seguís igual, però a nosaltres no ens cal la democràcia, a ells sí perquè la seva ciència es trobava en les beceroles, desconeixien la manipulació cerebral per control remot que ens han permès superar l’etapa humana i convertir-nos en posthumans i aconseguir la felicitat perpètua, ningú es baralla, copulem sense enamorar-nos, ens nodrim sense tenir fam, ningú maleeix al Gran Perfecte, els nostres infrahumans treballen fort perquè un dia ells també puguin ser manipulats. n

Subscriu-te per seguir llegint