La falç al puny

Pel juny, la falç al puny, diu la dita. És el temps de la sega tot i que això de la falç i els segadors queden molt lluny.

Aquests dies podem passar pel costat d’un camp de blat madur i l’endemà adonar-nos que la collita ja està feta. S’ha fet la sega, s’ha triat el gra de la palla, s’ha ensacat el gra, s’han fet bales de palla i s’han endreçat i el blat ja deu ser camí del molí.

Però, els que tenim més de seixanta anys, podem recordar que abans no era el mateix segar que batre. Precisament va ser durant la dècada dels seixanta que van aparèixer aquelles màquines espectaculars a les que ens va costar molt posar-hi el nom correcte de recol·lectores. Jo soc de vila, però tinc bons records d’infantesa dels dies en què segar no era el mateix que batre. Per descomptat que els he idealitzat, perquè no li desitjaria a ningú tornar enrere i prescindir de la tecnologia que ha alliberat la gent de feines feixugues. Jo era un marrec quan vaig anar tres anys seguits a viure els dies de la sega i el batre a un mas de Caldes, a can Gelabert, perquè a casa eren amics dels masovers. Ser una criatura enmig dels tràfec de segadors era tota una experiència, divertida i agradable. Aquella gent treballava de valent. Brigades de segadors que aquells dies anaven de finca en finca deixant els garbells al camps a l’espera del batre, al juliol. Homes i dones tenien els seus rols ben marcats i definits i el sopar del dia de segar era festiu i excel·lent, amb tota la colla al voltant d’una gran taula a l’aire lliure, amb carn, amanides i alguna xíndria refrescada baix el pou. Suposo que s’encetava algun pernil. Era un veritable acte social que ajuntava homes i dones dels masos veïns. Poques setmanes després vindria aquella màquina de batre que s’acoblava amb una cinta al tractor i que, per una banda omplia els sacs de gra i per l’altra feia el paller, que també ha passat a la història. Hi vaig anar un parell d’anys i el tercer, a tocar dels setanta, em van convidar anunciant grans novetats. En arribar no hi havia ningú més que el noi de la casa amb una d’aquelles màquines i en mig matí vam fer tota la collita. Ni segadors, ni noies preparant el sopar, ni xíndries refrescades al pou... Recordo que a la nit em van tornar a casa amb dècimes de febre, el progrés m’havia fet emmalaltir. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint