Com n'estem de bé

No sabem com n’estem de bé fins que deixem d’estar-ne. Vaig aprendre això de joveneta, quan vaig tenir una pneumònia i vaig passar un mes al llit, però no cal ser tan dràstics. Només cal un lleuger dolor en un peu, passar per una grip o que et molesti una unglera per apreciar com n’és de meravellós que el teu cos funcioni amb harmonia.

Sóc conscient de la sort que tinc de viure en un lloc on obres l’aixeta i hi surt aigua. I, a més, aigua potable. On no hi ha talls d’electricitat, els carrers i carreteres estan en bon estat, els supermercats estan assortits i hi ha farmàcies on es dispensen medicaments per a qualsevol tipus de mal. Agraeixo que hi hagi un cos policial on acudir si tinc un problema o un sistema judicial independent en què confiar. De vegades se m’oblida que sóc afortunada per viure en un país on no és legal portar una arma i on, generalment, passejar pel carrer no és una activitat d’alt risc. Recordo l’expressió de pànic de la meva cosina veneçolana el dia que vam fer un tour per Mallorca i ens vam parar a un semàfor de Palma amb les finestres baixades. A la seva ciutat, Caracas, la violència fa impensable aquest acte quotidià.

Em tranquil·litza viure en un país on, si una dona ha d’avortar, el sistema garanteix que pugui exercir aquest dret. Sento gratitud cap a totes les meves congèneres que han lluitat i segueixen lluitant dur en contra de les bretxes salarials o discriminacions de qualsevol tipus. Considero una riquesa viure en una comunitat bilingüe i m’agrada i vull expressar les meves idees i emocions lliurement i en qualsevol d’aquests dos idiomes.

M’agrada confiar que, si em poso malalta o em converteixo en una persona dependent, puc anar a un metge o a un professional que em curarà i cuidarà amb dedicació i professionalitat, independentment de la meva capacitat econòmica o estatus social. Anhelo viure en una societat que protegeixi l’envelliment digne i garanteixi el benestar de tots i no només dels qui es poden pagar la presència d’un cuidador.

És un privilegi poder anar a escola i aprendre. Que llaurar-se un futur sigui una opció per a tots i no només per als més afavorits és un dels grans èxits socials. M’enorgulleixo de viure en un lloc on, si tinc alguna discapacitat, puc optar a recursos socials, formatius o laborals que amplien les meves possibilitats de viure una vida normalitzada i el més autònoma possible.

Vull poder expressar la meva opinió sense por a una represàlia. I vull que qualsevol ho pugui fer. Vull viure la meva afectivitat i sexualitat amb llibertat. I vull que qualsevol ho pugui fer. Vull que es respectin els meus drets i les meves llibertats i que se m’exigeixin les meves obligacions. I vull que facin el mateix amb tota la ciutadania. Si, per alguna raó, hagués de migrar, voldria sentir-me respectada i acollida a un altre país. I m’agradaria que qualsevol persona sentís el mateix en arribar al meu.

Potser els que van votar partits radicals a les eleccions europees ignorin que ho van poder fer gràcies als drets que aquests partits avui menystenen. Algun dia recordaran com n’estaven de bé i el poc que van saber valorar-ho.

Subscriu-te per seguir llegint