D’Oslo a Catalunya

Visito la biblioteca pública d’Oslo, la Deichman Bjørvika, una de les més importants i millors de tot el món. És un veritable monstre modern amb milers de llibres i activitats de tota mena.

En una de les plantes veig grups de gent reunida en unes taules rodones. Em pregunto què fan. Un cartell m’ho explica: «Language Café». L’activitat consisteix en jocs de taula on comparteixes el teu idioma amb la resta, sigui quin sigui el que tu parlis.

Hi ha qui explica el seu idioma a gent que no l’ha sentit mai com als que recorden amb ell històries i secrets de la mateixa llengua. N’hi ha que expliquen experiències amb el finlandès o el suec. En altres taules sento llengües àrabs, llatines, nòrdiques.

En cap taula sembla que hi ha preocupació perquè un idioma predomini sobre un altre. Fins i tot allà on els qui parlen el francès i el seu origen és el de les antigues colònies. Ni tan sols allà on es parla l’ucraïnès i el rus.

Tots tenen alguna cosa per compartir, per explicar. Una manera de pronunciar certa paraula, un codi entre les llengües. Un lunfardo propi que recorda la inventiva i que un idioma és una cosa viva que muta i canvia amb el temps. Que és permeable. Que pren d’aquí i d’allà. I que és arrel i és eina.

Ja ho havia viscut a Suècia quan em vaig bolcar al suec. A més d’escoles gratuïtes, existien Språkcafés (Cafè d’Idiomes) gairebé a cada poble on conversaves amb altres. On eres benvingut malgrat que el teu nivell fes pena. I el que era didàctic passava per fer un cafè amb altres persones encara que no trobés ningú que parlés el meu català de Girona.

Tant de bo, penso, els idiomes a Catalunya convisquessin d’aquesta manera més amena. I no ho penso només en el català i el castellà, sempre en disputa. Crec que si es creessin més projectes pensats en la conjunció, com aquestes petites cèl·lules d’adaptació, l’ús de les llengües deixaria de produir aquesta fricció per tots els catalans coneguda.

Penso que, amb la mateixa funció d’aquelles bicicletes estàtiques que no van enlloc, cada dia es publica un article d’opinió en defensa del català i de l’angoixant panorama. I que, com aquests legos que es desmunten, en tornar-lo a muntar el tema de l’idioma a Catalunya pren la forma d’arma llancívola. Si és cert, el català passa per una emergència lingüística. I no una simple sinó una de molt greu. Però la clau no passa per la imposició, el camí emprès des de fa anys dels governs autonòmics, sinó per la cerca de la convivència amb el medi.

Subscriu-te per seguir llegint