Elogi de la biblioteca

La setmana passada, organitzat per la Xarxa de Biblioteques de Mallorca, vaig assistir a un interessant taller sobre literatura infantil i juvenil que va impartir María Asuero, una bibliotecària sevillana. És estrany trobar-se amb ponents que expressin amb tanta nitidesa el seu amor pels bons llibres. En escoltar-la, vaig pensar en Annis Duff, una coneguda bibliotecària de Toronto a la qual devem un assaig sobre la lectura en família, Longer Flight. Amb raó, a Duff li agradava dir que els pares parlem massa i que convé senzillament deixar que la lectura alimenti la imaginació dels nens –i dels joves! –, per tal que la seva consciència es vagi forjant en el contacte quotidià amb les grans obres. Davant la literatura best-seller (i no importa citar títols ni autors, perquè omplen les prestatgeries dels centres comercials), la literatura en majúscula presenta als joves models d’humanitat, fins i tot en circumstàncies tan nefastes com pot ser una guerra o una pandèmia . Els relats clàssics –de l’Odissea al Quixot, de Blancaneus a Les aventures de Pinotxo– ens conviden a confiar en l’home, en la bellesa i en la veritat, de vegades contra tota esperança.

Sens dubte, el món actual no sembla remar a favor dels valors que ens ofereixen aquests llibres. L’emocionalisme, sense el filtre de la cultura, condueix a un maniqueisme moral de recorregut molt escàs. Del blanc al negre –o viceversa–, els matisos desapareixen així com el respecte necessari a la pluralitat. Si la intel·ligència és en gran mesura un espai lingüístic, difícilment sabrem pensar –o entendre– més enllà del límit que ens imposi el nostre vocabulari i la nostra sintaxi. Parafrasejant el títol d’aquella gloriosa col·lecció d’assajos que va signar Marguerite Yourcenar, El Tiempo, gran escultor, caldria dir que la lectura és la gran escultora de la consciència humana; o que almenys ho ha estat en el llarg període que va des de la filosofia grega a l’aparició de les noves tecnologies de la comunicació, entestats a substituir la paraula per la dictadura dels algorismes i pel fal·laç prestigi de la imatge.

Una societat sense lectura produeix una cultura amorfa. El seu dinamisme pot ser efectiu, però és enganyós perquè els seus fonaments són precaris. La lectura s’assembla, en canvi, al vi que necessita temps per madurar: un temps forçosament llarg encara que segur, com a lenta i curosa ha de ser la lectura. Els grecs feien servir la paraula accedia per referir-se a la manca de cura i, segles després, els pares del desert anomenarien aquesta manca d’atenció «dimoni del migdia», un dels pecats capitals per excel·lència. El menyspreu de la memòria a les escoles; la substitució dels clàssics per una literatura funcional i –ai! – altament ideologitzada o, pitjor encara, per les pantalles de les tauletes i els seus artificiosos efectes visuals; el prestigi últim de la ciència davant de la decadència de les humanitats són símptomes d’un canvi d’època que suposa també una transformació –em temo que pitjor– de la nostra sensibilitat estètica, moral i intel·lectual. Per descomptat, tenia raó Duff: els pares parlem massa. Faríem molt millor acompanyant els nostres fills a la lectura, oferint-los la riquesa d’un món per descobrir.

De tot això, ens va parlar amb convicció María Asuero. Aconseguir convertir-se en un país de bons lectors em sembla una de les feines més nobles que hi ha. I aquesta és la missió de les biblioteques públiques. O, si més no, una de les principals.

Subscriu-te per seguir llegint