«Casa en flames»

A la família, aquest concepte que et venen com a impermeable però de seguida t’adones que té unes costures molt visibles, hi ha la síntesi de com funcionen les societats i també el joc de pistes que t’ajuda a entendre la persona en què et converteixes. És una ciència inexacta que la ficció ha acostumat a sublimar, sobretot per instal·lar un ideal que s’acaba esfondrant amb el pas del temps. Quan ets petit, et sembla que allò és inalterable, incondicional i sobreentès, però a mesura que creixes descobreixes que aquest paraigües emocional està ple de forats. És normal, perquè al capdavall tots els seus membres són persones i, com a tals, guarden secrets, acumulen rancúnies i es protegeixen de l’exterior. És amb la maduresa, i quan els fills es converteixen en pares i fins i tot en avis, que aprens a entendre moltes coses de la teva família. Allò que abans et despertava incomprensió i rebuig després es torna lògic pragmàtic, i de fet ho acabes exercint tu mateix. De tot plegat versa Casa en flames, una magnífica aproximació a les interioritats d’una llar, a les relacions entre mares i fills, i a aquelles veritats, sovint no pronunciades, que configuren el nostre entorn més immediat. El director Dani de la Orden i el guionista Eduard Sola construeixen un crescendo cap a la inevitable catarsi d’una família. I, durant el trajecte, saben capturar els vaivens anímics i emocionals de conceptes com el sentiment de pertinença, el que estem disposats a fer pels altres o la consciència que forma part d’un mosaic humà no te’l fa necessàriament empàtic. És una comèdia, sí, i tirant a negre, també un drama generacional i una sàtira molt afinada sobre les classes benestants. Rius, pateixes i també detestes una mica els seus protagonistes, perquè en el fons saps que se t’assemblen més del que voldries admetre. Ho aconsegueix amb una repartiment en estat de gràcia (el que hi fa Emma Vilarasau és d’un altre  planeta) i amb elements tan senzills com eloqüents: només cal veure com l’absència d’una paraula, «gràcies», s’erigeix en el perfecte resum de les nostres disfuncions sentimentals.

Subscriu-te per seguir llegint