Un petó no consentit és agressió

Fa pocs dies, el Tribunal Suprem va dictar que un petó no consentit és agressió sexual. A tots ens va passar pel cap el cas de Rubiales i Hermoso, pendent de judici. Mentrestant, aquesta sentència confirma el que ja va dictar l’Audiència Provincial de Sevilla, i deixa moltes pistes sobre aquest tema. En primer lloc, es condemna un petó a la «galta», i un «intent» posterior de besar a la boca. Els fets van succeir per part d’un policia a una dona detinguda als calabossos dels jutjats de la capital andalusa. I la condemna es produeix malgrat que l’agent estigués sota els efectes de l’alcohol.

La resolució marca amb claredat que un petó robat, que no té consentiment exprés o tàcit (i això és important), és un delicte. D’altra banda, remarca la situació de superioritat i poder d’ell, cosa que creava un ambient «hostil». I a més, insisteix que no és necessari que la víctima hagi de dir un no exprés.

Els que durant el debat d’Hermoso i Rubiales deien que érem unes puritanes i unes estretes, que tampoc n’hi havia per a tant, el tribunal matisa que «no pot entendre’s que existeixi un dret de qualsevol persona a acostar-se a una altra i fer-li un petó quan la víctima no ho admet com a prova d’estimació o afecte per les seves circumstàncies personals, familiars, o del tipus que siguin». Suposo que a la defensa de Rubiales aquesta decisió no devia fer-li gaire il·lusió i que la seva estratègia serà dura, més enfocada sobre el que Hermoso va fer o va deixar de fer, malgrat que totes les càmeres de mig món ho van presenciar.

El cas és que la sentència també recull aquesta interpretació: «Una dona no pot tenir una espècie de servei sexual, d’haver de suportar el desig d’un home de voler fer-li un petó a qualsevol part del cos, ja que això integraria una agressió sexual». I aquí, els ofesos amb aquest debat afirmen que de nou la justícia només contempla les dones i que només es creen lleis on ells són discriminats.

Una cosa és la sentència, que es redacta d’acord amb l’agressió d’un home a una dona (per estadística, són els casos més habituals). I després hi ha la llei de llibertat sexual, per a tothom. Si es llegeix amb detall, l’esperit de la llei no se cenyeix de manera exclusiva a les dones. Des del seu començament insisteix que és una llei que «impulsa la prevenció de les violències sexuals per garantir els drets de totes les víctimes», i evita els prejudicis que pesen més sobre algunes d’elles, com dones, nens i nenes. Però en cap cas exclou els homes que se sentin agredits en altres circumstàncies. Tampoc s’agreugen més les penes si les víctimes són dones. La llei va modificar el Codi Penal, però aquest va mantenir els tipus penals neutres.

Doncs sí. Aquesta sentència és una victòria per a totes les víctimes. En especial, per a les més indefenses i menys cregudes. Que la desinformació no enteli un triomf després d’anys de desacreditacions i treure ferro al que sempre, els que ho patien, van sentir com una agressió a la seva llibertat.