«Pax Romana»

L’imperi romà -la grandesa del qual, segons l’historiador Enrique Ruiz Domènech, rau en el fet que fou una mena de federació de regions i grups nacionals heterogenis- va assolir el seu cim amb la pau romana, un període històric relativament breu -poc més de dos-cents anys- que comença amb August, i es caracteritza pel fet que la pau i l’ordre dins les fronteres interiors no es fonamentava en la repressió, sinó en la força del Dret, fins al punt que l’exèrcit -les legions- es trobava només a les fronteres exteriors de l’imperi, per a la seva defensa.

L’expert en geoestratègia Robert Kaplan, en el seu darrer llibre, The Loom of Time (El teler del temps), defensa que «els imperis són estructures naturals i eternes, com també ho són les ciutats. Es van succeint uns als altres. Canvien només de forma i de nom, però segueixen sent la mateixa ciutat i el mateix imperi». Són realitats molt més tangibles que l’Estat Nació, que Kaplan titlla d’invent de la burgesia del segle XIX; episodis de discontinuïtat dels processos històrics que, al seu parer, permeten considerar la Unió Europea, com, en certa manera, successora de l’imperi romà.

En aquesta mateixa línia de pensament, podem pensar també que, després de gairebé dos mil anys, aquell breu parèntesi de pau que va ser la Pax Romana, ha renascut -gràcies a la UE- en una Europa que semblava condemnada a un fatal destí d’escorxador humà. Una Unió Europea sense guerres des de fa gairebé vuitanta anys i que, com aquell imperi romà, veu els exèrcits com una eina per a defensar les fronteres exteriors, i no pas per a reprimir els seus ciutadans.

Ara mateix, enllà de la UE el panorama bèl.lic és inquietant, a mig camí entre Mad Max i la batalla del Somme. L’ordre internacional representat per l’ONU trontolla fins al punt que un membre permanent del Consell de Seguretat viola impunement els principis de la Carta fundacional. Els tractats de control d’armes i desarmament signats durant la Guerra Freda han estat denunciats, o no renovats, amb el consegüent increment de la despesa militar i del risc de guerra. «Ens està quedant una bona edat mitjana» ha dit algú amb un toc d’humor negre, referint-se al S XXI.

És conegut que la direcció política de la UE ha estat, tradicionalment, «el motor francoalemany». Podrà sobreviure la UE a la presència de l’extrema dreta dins un dels governs de l’eix francoalemany? En té prou la UE amb l’únic paraigua nuclear de França davant l’amenaça russa? I si al novembre, a les eleccions dels EUA guanya el candidat que fa uns mesos va convidar Putin a fer «el què dimonis li doni la gana» contra qualsevol país de l’OTAN que, segons ell, no gasti prou en la defensa col·lectiva? Imaginem escenaris. I si, amb l’OTAN encara en estat de xoc, Putin, encoratjat pel resultat de les eleccions als EUA, decideix envair el corredor de Suwałki, l’estreta feixa de terreny entre Lituània i Polònia que separa l’enclavament rus de Kaliningrad de Bielorússia? És prou conegut que la dissuasió nuclear es basa en la credibilitat de l’amenaça. Quina pot ser la capacitat dissuasiva de la force de frappe nuclear en mans d’una extrema dreta francesa els vincles de la qual -i també la d’altres països- amb el Kremlin han estat a bastament documentats? Qui gosarà proveir d’armes defensives a Ucraïna?

Claudi Rutili Namacià, un poeta llatí del segle V, va deixar escrit un clarivident obituari d’aquella Roma que s’esfondrava irremeiablement:

Per a diversos pobles creares una sola pàtria (…) oferires als vençuts compartir les teves justes lleis; i de tot el món, en feres una ciutat.

Ara, més que mai, ens cal preservar aquesta fràgil Pax Romana ressuscitada per aquesta Unió Europea sense fronteres interiors, que ha estat la base de la pau i la prosperitat d’Europa des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

Subscriu-te per seguir llegint