Era jo qui encara no coneixia Taylor Swift

No em fa vergonya confessar-ho públicament, tot just fa unes poques setmanes no sabia qui era Taylor Swift, la nova gallina dels ous d’or del show business americà. Ara sé que és una cantant, cara bonica, sexy, àngel-dimoni... la nova Lolita tan sàviament evocada per Vladímir Nabókov, eterna noieta seductora de milions de fans de totes les edats que compren entrades pels seus concerts (4,3 milions només als EUA l’any 2023), discos i tota mena de productes de marxandatge.

La indústria nord-americana produeix periòdicament aquestes figures icòniques que les masses adoren acríticament. Podríem parlar de fenòmens com ara Marilyn Monroe, Madonna, Lady Gaga, Whitney Houston, Amy Winehouse,... algunes de les quals han acabat la seva trajectòria de forma tràgica.

Si avui començo l’article parlant d’aquesta cantant, no és només perquè exhaureixi les localitats a tots els macroconcerts on participa, ni perquè tingui un patrimoni acumulat que supera els 1.000 milions de dòlars, ni perquè als seus 34 anys ja hagi guanyat 12 premis Grammy, ni tan sols perquè l’any 2020 votés al jove Joe Biden.

Aquest darrer fenomen de la indústria de l’espectacle americà ha ocupat, en els darrers mesos, els millors espais en diaris, revistes, programes de TV i en tertúlies radiofòniques i xarxes, distraient al personal que mentrestant va votant a l’extrema dreta i donant les regnes del poder a personatges com ara Javier Milei (que feia campanya amb una serra mecànica i té per mascota a un gos mort), Benjamin Netanyahu (que ja porta prop de 40.000 morts a Gaza), Vladimir Putin (que a banda d’envair Ucraïna, amenaça al món amb prémer el botó nuclear), Viktor Orbán, que ara presideix la Unió Europea,...

Jo, que em reivindico de l’escola de Frankfurt que, en la seva teoria crítica, ja parlava de la manipulació industrial de les consciències, encara penso, a vegades ingènuament, que el poder canvia de mans. De l’estat liberal als mercats financers, dels mercats financers a les corporacions tecnològiques,... sense que nosaltres, en el nostre individualisme, entenguem el perill a què ens estem enfrontant.

Sort que enmig de tot aquest maremàgnum hi ha alguna ment lúcida com és el cas de Ianis Varufakis, l’antic ministre de finances grec que l’any 2015 va gosar plantar cara als homes de negre que la Unió Europea va enviar al seu país.

Varufakis, que té doble nacionalitat (grecoaustraliana), acaba de publicar un llibre del tot interessant i recomanable: Tecnofeudalisme, el sigil·lós successor del capitalisme, un text en el coincideix, en la seva tesi, amb la seva compatriota Mckenzie Wark, autora del polèmic El capitalisme ha mort, un llibre del qual ja vàrem parlar en un anterior article publicat en el Diari de Girona («Els nous capitalistes)» que va escandalitzar fins i tot a algun dels nostres lectors més progressistes.

Tal com dèiem, Varufakis en el seu llibre encara va més lluny que Wark i diu que el que ella entenia com un vector que asfixia al capital, per a ell és una nova mutació del capital, un capital que està en un núvol tecno-digital més violent i totalitari que ha creat una nova classe dominant amb poders extractius semblants als que tenien els senyors feudals a l’edat mitjana.

El resultat és el que ell qualifica com a tecnofeudalisme, un sistema que incita a milions de persones no assalariades, que anomena servents del núvol, a treballar de franc. Els usuaris de les xarxes, moltes vegades sense ser-ne conscients, van omplint les butxaques dels nous capitalistes tecnofeudals i quan diem això, estem pensant en personatges com ara Jeff Bezos, fundador d’Amazon i propietari del Washington Post, o amb el sud-africà Elon Musk (Tesla, Xarxa X, Pay Pal...) que podria ser que el 30 de juny de 2018 hagués estat d’incògnit a l’Escala en el casament que el seu germà Kimbal va celebrar a les ruïnes d’Empúries.

Entre 2010 i 2021, només aquests dos magnats han multiplicat, cada un, el seu compte corrent que ha passat de 10.000 a 200.000 milions de dòlars. Malgrat que alguns encara els volen fer passar per filantrops, el cert és que aquests capitalistes del núvol no sols han invertit en investigació, també ho han fet en política i màrqueting i en el desmantellament dels drets laborals dels seus empleats, que treballen en molts casos en la més absoluta precarietat. Ells del que realment entenen és de beneficis, tota la resta els importa més aviat poc.

Varufakis, un intel·lectual que, com jo mateix, encara es considera marxista, fa unes anàlisis lúcides de les victòries i sobretot de les derrotes que les esquerres de tot el món han patit en el darrers anys.

L’exministre grec parla del fracàs de la socialdemocràcia, que ha desaparegut ja fa anys a Itàlia, a França i a la seva Grècia natal, del fiasco social de la Unió Soviètica i del capitalisme d’estat xinès.

Amb l’esfondrament d’aquests dics de contenció, el capital ha pogut alliberar-se i arrasar arreu a escala global. Tot això es va acabar de confirmar amb la crisi del 2008. Per a Varufakis, el capitalisme és resilient i no mor mai, té una capacitat infinita d’innovació i sempre acaba mutant, darrerament en el núvol i en el que ell anomena el tecnofeudalisme. Clourem l’article reformulant un vell lema del proletariat: Servents i vassalls del núvol tecnofeudal, uniu-vos! No hi teniu res a perdre, si us plau, lluiteu i destruïu les cadenes que empresonen la vostra ment.

Subscriu-te per seguir llegint