Frustrat intent de suïcidi a l’Hotel Peninsular

Motivat pel fet que he estat el destinatari de part de la biblioteca d’en Damià Escuder, he condicionat una estança del meu estudi del carrer del Carme per tal d’encabir-hi tota aquesta deixa impressionant, així com altres documents, articles, pintures... Tot aquest material forma part d’un espai mític i místic/espiritual que més d’un ha qualificat com la capella d’en Damià.

Val a dir que aquest espai exclusiu on es pot admirar/venerar l’obra d’en Damià està presidit per un retaule que mostra un gran retrat del fill de l’Amor Lladó que hom ha qualificat com l’adveniment del nou Ramon Llull dels Països Catalans.

Encara en vida del genial i inclassificable Damià, vaig publicar en el setmanari Presència l’article «Damià Demien underground l’Allen Ginsberg català». Aquest poeta estatunidenc que va fer d’enllaç entre el moviment beat dels anys 50 amb els hippies dels anys 60, ens va servir d’excusa per posar en valor la importància que aleshores ja començava a tenir aquest home visionari i artista especial que va ser en Damià Escuder, un home que si no hagués estat tan dispers en les seves rauxes politicoreligioses i patriòtiques, hagués pogut ser, ben segur, un referent intel·lectual del pensament contemporani.

Els llibres de la seva biblioteca i amics amb els que es va relacionar al llarg de la seva vida, com ara teòlegs montserratins com el pares Minobis i Botam, l’obrerista Guillem Rovirosa, l’activista Lluís Maria Xirinacs, la família Vila d’Abadal,... i els contactes regulars que mantenia amb filòsofs com ara Eugeni Trías, Víctor Gómez Pin o el gironí professor d’estètica Ferran Lobo, ens fan pensar que estem davant d’un savi que si li hagués tocat viure en altres circumstàncies, hagués pogut ser, ben segur, un intel·lectual de l’alçada de García Calvo.

En Damià era un revolucionari de cap a peus i sovint quan visitava a alguns dels seus amics intel·lectuals s’enduia, «en préstec» , llibres d’autors com ara Spinoza, Nietzche, Hegel, Lacan, Foucault, Deleuze, Derrida, Althusser, Marx ... exemplars que ara han acabat al meu estudi totalment treballats i subratllats.

En Damià té coincidències de caràcter filosòfic, que no de filosofies, amb gent de la importància de Lluís Racionero o Pepe Ribas, que el tenien per un guru, malgrat que amb aquests hi tenia divergències profundes de base en l’àmbit nacional. De fet, Racionero va col·laborar estretament amb José M. Aznar i va ser director del Col·legi d’Espanya de París i posteriorment la Biblioteca Nacional d’Espanya a Madrid. També corre la brama que va escriure el Cercamon, la novel·la amb la qual va guanyar l’any 1991 el premi Prudenci Bertrana originalment en castellà.

Un altre intel·lectual amb el que es respectaven, però estaven a les antípodes nacionals és Víctor Gómez Pin. A la biblioteca que he heretat hi he trobat la seva tesi doctoral (Projecte metafísic d’Aristòtil), que va ser dirigida per Maurice de Condillac. Aquesta tesi, escrita en francès, va ser llegida solemnement a la Sorbona. Una altra obra de nivell escrita per Gómez Pin que havia llegit en Damià era Conocer Hegel y su obra.

Amb l’amic i gran lector JMC hem deduït que un altre llibre de la deixa que podria haver format part de la biblioteca de Víctor Gómez Pin és Marx y los Neo-Hegelianos.

Ens consta que a la dècada dels 60 Víctor Gómez Pin, a banda d’en Damià, va relacionar-se amb altres gironins il·lustres com ara Jordi Sobrequés i Ferran Lobo. Això va fer que l’eminent filòsof barceloní fes estades puntuals a Girona, integrant-se de bell antuvi a la Confraria de Bevedors de Vi que es reunia en un catau del carrer Alemanys.

En aquestes estades a Girona, Gómez Pin també hauria freqüentat l’Arc, on va conèixer a l’atractiva Glòria Stigman, una rossa esvelta i ben plantada que exercia de musa d’intel·lectuals i artistes, portant de corcoll a mitja ciutat.

Gómez es va enamorar perdudament de la Glòria, però en no veure correspostos el seus anhels i desitjos, va fer un conegut intent de suïcidi en una habitació de l’Hotel Peninsular.

Aquest sublim acte larranià de desesperació amorosa, que va tenir lloc a l’Hotel Peninsular, va tenir un embolcall intel·lectual. L’amant no correspost estava llegint L’ofici de viure de Cesare Pavese, un llibre de culte i referència escrit per un dels més grans literats italians de la primera meitat del segle XX.

Quan anys després es va restaurar l’amagatall de la Confraria dels Bevedors de Vi, es varen recuperar un grapat de llibres, entre ells alguns d’en Cesare Pavese. Des de fa anys, soc lector de l’obra de Víctor Gómez Pin, probablement el filòsof espanyol viu més lúcid.

Es curiós que en molts escrits en els que Gómez Pin parla de la seva joventut, passa de puntetes per la seva època gironina i mai esmenta aquest intent de suïcidi .

Fa poc he pogut llegir el seu darrer llibre, El honor de los filósofos, un dels assajos més rigorosos, erudits i innovadors que s’han escrit darrerament. Un text de lectura obligada on l’autor defensa el lliure pensament de la filosofia com a meta de la física, la raó i les ciències naturals.

Recentment, Nueva Revista parlava que el darrer llibre de Gómez Pin constitueix una apologia a la llibertat de pensament. Afortunadament, en l’episodi del Peninsular, Víctor Gómez Pin va fer més cas al cap que al cor i, d’aquesta manera, l’intent de llevar-se la vida no va reeixir, guanyant així la comunitat universitària un professor excel·lent i la societat en general un gran filòsof.

Subscriu-te per seguir llegint