«Els turistes ni tan sols veien que Espanya fos una dictadura»

Hem hagut d’endarrerir l’entrevista perquè li van robar el moneder. Això és tipycal spanish, ni fet expressament.

(Riallada) No ho crec, a Berlín també me’l van robar.

Per què de jove va triar Espanya, amb la seva dictadura, per anar de vacances?

De fet, van triar-lo els meus pares. L’oncle del meu pare va ser enginyer de mines a Astúries i després va anar a viure a Andalusia. En una visita, la meva mare es va enamorar d’Espanya. Quan m’hi van portar per primer cop, jo tenia tres anys.

Quins són els seus primers records de vacances a Espanya?

Sobretot, que la gent era molt amable.

El meu primer record d'Espanya és, sobretot, que la gent era molt amable

Què creu que buscava la gent que venia de vacances a una de les darreres dictadures europees?

Imagino que les platges, el mar i el sol. En el cas dels meus pares, tenien interès a conèixer el país. De fet, els agradava molt viatjar, però van acabar venint més aquí que a altres països.

Quan va saber quina era la situació política espanyola?

De la dictadura en vaig ser conscient força més tard. I va ser gràcies a cançons de dos cantautors que estaven exiliats a Heidelberg, Joan&José, Joan Esteller i José Suárez. Em vaig aprendre de memòria els seus dos discs, l’un en català i l’altre en castellà. Així em va néixer la consciència de la dictadura. Cantava aquelles cançons per tot arreu, quan érem aquí, la meva mare em deia que vigilés, que em sentiria la Guàrdia Civil.

Cantava les cançons de Joan&José per tot arreu, quan érem aquí, la meva mare em deia que vigilés, que em sentiria la Guàrdia Civil

Quan venia, trobava els espanyols gaire compromesos políticament?

Veia gent que mirava de viure, de tirar endavant. Un amic meu em va explicar que no va saber que vivia en una dictadura fins que tenia 16 anys i anava a l’institut. 

I a més, vostè venia a Catalunya.

Em va sorprendre que jo m’entenia amb la gent en castellà, però quan parlaven entre ells, no els entenia. Un dia ho vaig preguntar i em van dir que parlaven un dialecte. Era català. Encara no sé si m’ho van dir així per no dir que era una llengua prohibida o perquè ho creien.

Les turistes com vostè venien amb l’esperança de lligar-se un mascle hispànic?

Més aviat era al revés! Jo mirava d’aprendre català i em vaig quedar un temps sola a Llançà. Una estrangera jove i sola! Havia de donar bufetades als homes perquè em deixessin tranquil·la! Era horrible!

Un amic meu em va explicar que no va saber que vivia en una dictadura fins que tenia 16 anys i anava a l’institut

Això sí que era tipycal spanish.

Fins i tot, un es va disculpar al cap de dos mesos, i ens vam fer amics . De fet, quan va córrer la veu que era una mica agressiva, em van deixar tranquil·la.

Comparat amb Alemanya, veia un país endarrerit?

No m’ho semblava.  

El turisme blanquejava el franquisme, en certa manera?

Els turistes venien a Espanya i hi tenien el seu paradís particular, ni tan sols veien que fos una dictadura. Quan tornaven al seu país feien bona propaganda d’Espanya, era maca, era fantàstica. Ara bé, d’altra banda, quan venien, es produïa un intercanvi d’idees amb la gent d’aquí. I totes les idees que es porten a un lloc, l’enriqueixen. Fins i tot obrien els ulls. Crec que s’ha de diferenciar entre el turisme de masses, com ara una excursió de final de curs que ve en avió i es passen els dies de festa i emborratxant-se, i una altra mena de turisme que es relaciona amb els nadius i facilita aquest intercanvi.

Quan va morir jo estava a Anglaterra. No trobava cava. Ho vaig celebrar amb una ampolla de xerès

Spain is different, era l’eslògan del moment. Ho era, diferent?

Diferent de què? (riallada). 

Toros, sangria, platja... Ho va tastar tot?

No he anat mai als toros, i això que hi havia places a tot arreu. Sangria i platja, sí.

Es produïa un intercanvi d’idees amb la gent d’aquí. I totes les idees que es porten a un lloc, l’enriqueixen

Repetiria aquelles vacances, sabent que era una dictadura?

Acabo de venir de vacances a Egipte, sabent que és una dictadura. La gent té feina, gràcies al turisme. Com s’ha de valorar, això? No ho sé. Tanmateix, al Caire vam veure tanta policia vigilant que la gent no es manifestés per Gaza, tanta opressió, que hem decidit no tornar-hi

Al final, en Franco es va morir.

Quan va morir jo estava a Anglaterra. No trobava cava. Ho vaig celebrar amb una ampolla de xerès (riu).