«Crec en la igualtat, no soc feminista, soc igualista»

Per què li interessen les dones i no els homes?

Després d’escriure el llibre, molta gent m’ha preguntat si ara en faria un sobre homes. El que passa és que em penso que les dones tenen més problemàtica. Sobretot si parlem a nivell global, és més complicada la vida de les dones que la dels homes. Amb això no vull dir que no hi hagi molts homes que pateixen.

Encara tenen poca veu, les dones?

Les dones tenen molt poca veu, que no ens enganyin! Sembla que es facin moltes coses a favor de les dones, i en realitat no es fa res.

Les dones tenen molt poca veu, que no ens enganyin!

No digui aquestes coses, que hi ha ministres i conselleres que només tenen aquesta funció.

Els governs fan molta publicitat de tot el que estan fent per les dones, però realment no és cert. Quan t’hi impliques, i veus, i t’expliquen, t’adones que hi ha molta propaganda però pocs fets.

Vostè és feminista?

No soc feminista, aquesta paraula està equivocada: jo soc igualista. Crec en els mateixos drets i les mateixes condicions pels homes i per les dones. M’ho pregunten sovint, si soc feminista, suposo que per classificar el llibre dins d’aquesta idea. La paraula feminisme ha confós molt la gent, que la veuen com el contrari del masclisme. Jo crec en la igualtat.

Com s’ho ha fet per trobar aquesta colla de dones tan desgraciades, pobretes?

Va ser molt complicat. Tenia la idea del llibre i buscava uns perfils concrets, i això comporta molta feina de camp. Vaig començar per les associacions, pensant que m’ho posarien molt fàcil i aquí vaig tenir la primera decepció. 

Les grans associacions són empreses, això és un fet. No em van prestar cap ajuda

No la van voler ajudar?

Les grans associacions són empreses, això és un fet. No em van prestar cap ajuda. Després vaig dirigir-me a associacions petites, on hi ha gent que realment penca moltíssim. I aquesta gent sí que em va ajudar. Em van posar en contacte amb persones. Però després falta que aquestes persones vulguin exposar-se, explicant la seva història. Això és el més complicat.

Finalment, on les va trobar?

Vaig voltar per tota Espanya. Allà on he trobat la persona, allà he anat a fer-li una entrevista. A banda de Barcelona, he estat a Madrid, a Villarrobledo... Si m’haguessin dit d’anar a Portugal, hi hauria anat.

Els costava, obrir-se a una desconeguda?

Crec que tinc una sort, i és que sempre m’han dit que soc molt propera. Començava amb contacte telefònic i després, quan ens vèiem en persona, sempre s’han obert molt fàcilment. Imagino que veien que jo no volia escriure un llibre i prou, sinó que jo sentia i patia per la seva situació. Que m’afectava el que m’explicaven.

Al nostre voltant hi ha gent que pateix i no ho sabem. També és normal, la gent no surt al carrer cridant el que li ha passat

Els casos que recull són excepcionals, o no tant com creiem?

Hi ha més casos del que ens pensem. Quan ja havia escrit el llibre, una persona molt propera a mi em va explicar la seva història, digna de ser-hi inclosa. I jo no en sabia res. Al nostre voltant hi ha gent que pateix i no ho sabem. També és normal, la gent no surt al carrer cridant el que li ha passat. Després que sortís el llibre, m’ha escrit força gent explicant situacions personals. Ha sigut impactant, la veritat.

Quin cas l’ha impactat especialment?

M’han impactat tots, potser perquè a totes aquestes dones les he tingut al davant. No és el mateix que t’assabentis d’una història a què te l’expliqui qui l’ha viscut. Venia de fer alguna entrevista i era incapaç d’escriure, ho havia de deixar reposar, pair-ho. Potser la que més mal em va fer va ser la noia sense llar, té l’edat d’una meva filla i és l’única història que no té un bon final.

Vostè seria capaç d’exposar en públic la seva vida?

No tinc vergonya del que he viscut. De fet, l’última història que surt al llibre és una part de la meva vida. No tenia previst incloure-ho, però un fet de la meva vida quotidiana m’hi va empènyer. És important parlar de les coses que ens passen.

Venia de fer alguna entrevista i era incapaç d’escriure, ho havia de deixar reposar, pair-ho

Ara m’obliga a preguntar...

La meva és una història molt normal, però molta gent que la llegeix s’hi sent identificada: una depressió, una pèrdua, un divorci, un defecte que tenia... Parlo de coses meves molt personals, crec que poden ajudar altres persones. És una forma de dir «no passa res, a tots es passen coses».

Escriure li ha sigut útil?

Aquest llibre ha sigut per mi un aprenentatge. Anava amb idees preconcebudes, i em vaig adonar com d’equivocada estava.