El visó europeu, a punt de desaparèixer d’Espanya

El visó europeu (Mustela lutreola) és a un pas de l’extinció. És el mamífer més amenaçat d’Europa i una de les set espècies declarades «en situació crítica» el 2018. A Espanya en queden 142 exemplars, amb un rang entre 130 i 157 individus, segons una estimació feta pública el mes de març passat (però amb dades des del 2022), coordinada pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (Miteco). Això significa, segons els experts, que l’espècie desapareixerà en menys de cinc anys si no s’actua de manera urgent.

La situació d’aquesta emblemàtica espècie és dramàtica, però els responsables de WWF estan convençuts que la seva recuperació encara és possible. Han sol·licitat la convocatòria del grup de treball de coordinació entre el Ministeri i les comunitats autònomes i han proposat una bateria de deu mesures urgents per evitar-ne l’extinció.

WWF sosté que l’única manera de salvar el visó europeu és «passar a l’acció de manera determinant amb un pla a curt termini», que abordi les diferents problemàtiques a les quals s’enfronta: la presència de l’invasor visó americà, la manca de seguiment adequat de l’espècie, la destrucció del seu hàbitat, la desactualització del programa i l’estratègia ideats a la primera dècada d’aquest segle i la desinformació social.

Aquesta espècie és una gran desconeguda per a la societat, i fins i tot se la confon molt amb el visó americà, principal causa de la seva extinció.

És un animal petit que viu a prop dels rius i que es deixa veure molt poc. Potser per això i pel reduït de la seva població sigui tan desconegut, però és un indicador de la salut dels rius.

El mateix Miteco ha reconegut que Espanya ostenta una «gran responsabilitat» en la conservació d’aquesta espècie a nivell global, ja que només sobreviuen tres subpoblacions al món, totes a Europa.

En concret, malgrat que el visó europeu va estar present a gairebé la totalitat d’Europa fins al segle XIX, ja només en queden exemplars al nord-oest del continent (Rússia, en zones molt limitades); al Sud-est (deltes del Danubi i del Dnièster, a Romania i Ucraïna); i a Europa occidental (nord d’Espanya i sud-occident de França). Les tres subpoblacions han patit una reducció de l’àrea de distribució superior al 95% des de mitjans del segle XIX.

El visó europeu compta des del 2005 amb una Estratègia Nacional de Conservació i amb un programa de conservació ex situ des del 2008. Aquest últim està proporcionant entre 20 i 30 cries anualment, que s’alliberen al medi per reforçar les poblacions existents.

El Ministeri i les comunitats autònomes compten en matèria de cria en captivitat amb l’ajuda de centres com FIEB a Toledo, Sacha a Àlaba o Pont de Suert a Lleida. Però, després d’identificar-se la necessitat de comptar amb un centre públic de referència amb elevada capacitat, està en marxa la seva construcció a la Finca de Ribavellosa, al municipi d’Almarza de Cameros (La Rioja). Serà gestionat per l’organisme autònom Parcs Nacionals.

La inversió prevista puja a 1,7 milions i el Ministeri espera que la seva finalització i la posada en servei, previstes per a aquest any, suposin «un nou i important impuls a aquest aspecte de la conservació de l’espècie».

Però l’altre front de batalla se situa a les granges on es cria de forma industrial el visó americà per abastir el mercat de la pell. 

Granges de visó americà

 «La cria del visó americà, amb destinació a la pelleteria i articles de moda, a més d’atemptar contra el benestar animal, resulta una autèntica bomba biològica que amenaça la natura i la nostra salut». L’associació conservacionista WWF impulsa una campanya per exigir la prohibició de les granges de visions, perquè considera que impliquen «una explotació animal que no hauria d’existir al nostre segle i que no podem tolerar». Les fuites d’animals des d’aquestes granges acceleren la seva implantació als ecosistemes, d’on expulsen els visons autòctons.

A Espanya encara queden 32 granges, «amb molts d’aquests animals criats en gàbies de petites dimensions per ser sacrificats per la pell als sis mesos».

Segons l’ONG, aquestes condicions d’amuntegament i vida en gàbies «incrementen el potencial risc sanitari i són completament oposades a les condicions de vida a la naturalesa del visó americà, una espècie solitària i territorial per naturalesa, acostumada a nedar i bussejar en rius o aiguamolls».

«Per això, sobren els motius per demanar ja el tancament de les granges de visó americà al nostre país», assenyala WWF, que ressalta així mateix el perill que suposen aquestes granges: «Les fugues contínues d’aquests animals suposen una gravíssima amenaça per a la nostra fauna autòctona».

El col·lectiu ecologista ressalta que el visó americà és una espècie exòtica invasora i «un voraç carnívor que depreda sobre aus nidificants a terra i sobre moltes espècies protegides d’amfibis, peixos i fins i tot mamífers, com l’amenaçada rata mesquera dels Pirineus».

Les granges pelleteres de visó americà ja han estat prohibides i tancades definitivament en diversos països europeus, com el Regne Unit, Croàcia, Àustria, Suïssa i els Països Baixos, i en altres fora d’Europa, com el Japó.

A Espanya, al contrari, aquest negoci ha estat permès perquè les administracions central i autonòmiques han mantingut «una legislació laxa i a la mesura d’aquests negocis, per la qual cosa moltes empreses pelleteres estrangeres s’han establert al nostre país i hi ha plans per seguir creixent», denuncia l’ONG.

«A causa de les pobres condicions en què viuen engabiats, els visons americans poden ser hostes de virus com el covid-19 o la grip aviària A i transmetre’ls a l’ésser humà, sent un possible origen de pandèmies encara més grans que la patides fins ara», alerta WWF.

No opinen el mateix entitats agroramaderes com Asaja, que recentment sortia al pas de les crítiques contra la cria de visons a Castella i Lleó: «Les granges de producció i reproducció de visons, igual que la resta de sectors ramaders, compten amb llicència per a la seva activitat, codi d’explotació, estan inscrites al Registre d’Explotacions Ramaderes i són sotmeses a rigorosos controls sanitaris per part dels serveis veterinaris oficials, tant per part de la comunitat autònoma com del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació en el cas del benestar animal. És «una activitat legal, que existeix perquè té una demanda i un mercat», afirma Asaja.