L'any més complicat de Borja García, un 10 diferent

Per a un futbolista acostumat a jugar-ho pràcticament tot, no a tan sols sentir-se important sinó a ser-ho de veritat, assimilar que ha passat en blanc el millor any de la vida d'un club pel qual s'ha entregat perquè visqui el moment que actualment viu, és dur. Borja García, el setzè futbolista amb més partits de la història del Girona, 233 repartits al llarg de set temporades (aquesta és la vuitena) en què hi ha hagut de tot, aquest curs no ha participat cap minut a causa de les lesions. Ni un sol cop ha pogut jugar. Ni un. Només ha entrat en deu convocatòries de Lliga i una de Copa. Una dada amarga per a un mitjapunta ple de talent que ha aixecat a l'afició de Montilivi dels seus seients infinites vegades des que es van conèixer, el 2015. És un dels tres noms, juntament amb el porter Juan Carlos i el central Juanpe, que acaba contracte el 30 de juny. Tots tres són llegendes d'una entitat que si l'any vinent jugarà la Champions League és gràcies a persones com ells.

Posant-se la mà al cor, corresponent l'ovació de tota la gent que hi havia congregada a la Copa en l'apoteòsica festa final blanc-i-vermella, Garcia va reconèixer que «no he tingut la sort de poder gaudir dels meus companys al damunt del terreny de joc, només amb comptagotes durant els entrenaments, però també els vull donar les gràcies perquè m'han fet sentir com un més de la plantilla». Se'l veia emocionat, al 10 del Girona, que s'ha de remuntar al 16 d'abril del 2023, en la victòria contra l'Elx a l'estadi, per recordar el seu últim ball al camp. Va ser titular, aquell dia, però no va durar ni un quart d'hora. El dia que igualava Àlex Granell com el futbolista amb més partits de la història del club en categories professionals, va entrar en un pou de lesions del qual encara no n'ha sortit. Un final, si és que ho és, que ni de bon tros mereix.

Perquè el jugador castellà ha estat un 10 diferent, successor inevitable de Jandro Castro dins de la categoria de mags que han deixat la seva petjada al Girona. De fet, el passat dia 5 van complir-se un parell d'anys de la nit d'Ipurúa, aquella en què els blanc-i-vermells van capgirar l'eliminatòria contra l'Eibar i es van plantar a Tenerife en una data cardíaca. El gol de Borja, una volea descomunal des de la frontal de l'àrea abans d'arribar al primer minut de partit, va obrir el camí del paradís. Emociona, pensar-hi.

Artem Dovbyk admet que el seu agent parla amb altres clubs

Una fita més per a un geni tocat per una vareta, que va plantar-se a Montilivi després del trauma col·lectiu que es va sentir contra el Lugo, i va veure's obligat a aprendre a defensar perquè Machín el convertís en imprescindible. Va perdre contra Osasuna, però va ser un dels herois del primer ascens a Primera, el 2017, i un dels dos, l'altre és Juanpe, que els ha viscut tots en primera persona.

Dos anys a l'elit i un descens, més la patacada contra l'Elx que el va fer abandonar i anar-se'n a Osca a tenir una aventura, amb Míchel a la banqueta, que el va recuperar el curs següent amb el seu aterratge a Catalunya i en parla meravelles. «És un futbolista especial i únic. L'estimo molt i estic convençut que el tornarem a veure jugar», afirma el tècnic.

Quan falten vint dies per convertir-se en agent lliure, el seu cas es porta amb absolut secretisme, sinònim de respecte. Sigui el que sigui, García s'ha guanyat el dret a anunciar-ho quan i com vulgui. El que ha fet a Montilivi no s'esborrarà mai.

Subscriu-te per seguir llegint