El cinisme de Puigdemont

Carles Puigdemont ha exigit la presidència de la Generalitat amenaçant al PSC que «si abraça el PP, deixaria sense sentit l’acord que tenim a Madrid». El seu cinisme és tan vast que intenta oblidar que no només el seu partit és l’únic que ha pactat reiteradament amb la dreta espanyola a la Generalitat (Pujol va evitar que governés Maragall el 1999 gràcies a un PP que el va salvar de les comissions d’investigació dels casos Treball, Turisme i Olé i Artur Mas va governar fins al dia abans de la multitudinària manifestació de l’11 de setembre de 2012 amb el suport ferm i còmplice del PP d’Alícia Sánchez-Camacho), sinó que un nacionalista radical com ell no va tenir cap vergonya per recórrer a la crossa del PP de Concepció Veray per aprovar uns quants pressupostos a l’Ajuntament de Girona i també la pròrroga del polèmic contracte a Aigües de Girona per vuit anys. «No és incompatible ser independentista i pactar els pressupostos, siguin els de l’Ajuntament o els de la Generalitat», afirmava llavors. Per a Puigdemont, la fi justifica els mitjans sempre que aquests l’afavoreixin. Com Groucho Marx, té uns principis que li permeten pactar des del PP fins a la CUP. Per què el PSC no pot acordar, si es donés el cas, la investidura amb el PP i Junts ho pot fer amb un partit antisistema com la CUP que rebutja «formar part de la Unió Europea, l’euro, l’OTAN i l’Euroexèrcit» i que apel·la a la defensa dels models de les dictadures «socialistes i antiimperialistes com ara a Cuba o Veneçuela», segons figura en el seu programa electoral?

La derrota electoral de l’independentisme ha estat tan aclaparadora que fins i tot els mitjans de comunicació afins, llevat de l’ultranacionalista Vilaweb, ho han reconegut. «Illa s’imposa i l’independentisme s’enfonsa», titulava el diari Ara l’edició de dilluns. «Vot de càstig», destacava El Punt-Avui a la portada, afegint que «l’independentisme recula (...) Puigdemont recupera el lideratge independentista, però fa curt». I l’actual propietari d’El Punt, Joan Vall Clara, que esperava com aigua de maig la victòria de Puigdemont per poder xuclar una mica més de la mamella de les subvencions, reconeixia que «costa pensar que ni el mateix Puigdemont es cregués ahir nit l’aritmètica que s’ha de deduir de la seva esperança en el suport d’ERC i l’abstenció del PSC». Vall Clara invitava als polítics que han capitanejat el procés a anar «tots cap a casa» (hem de suposar que també incloïa al líder de Junts).

En aquest escenari, de clara victòria del PSC (uns dos-cents mil vots de diferència i set diputats) i amb els partits nacionalistes que han perdut la majoria absoluta per primer cop des de 1980, ha irromput Carles Puigdemont pidolant la presidència de la Generalitat després de sumar tres derrotes en els comicis als quals ha concorregut (2017, 2021 i 2024). És la típica rebequeria de nen petit després que li hagi sortit carabassa l’estratègia de convertir les eleccions en un plebiscit sobre la seva persona i d’anunciar que deixaria la política si no recuperava la presidència de la Generalitat. I, com que ha fet de la mentida la seva principal divisa política, una vegada més intenta confondre i enganyar quan recorda que Maragall, Montilla i Pedro Sánchez han governat sense haver estat la força més votada. Oblida la dada principal: tots tres van sumar una majoria alternativa i no van demanar al partit més votat que s’abstingués per facilitar-los la investidura. Presidir la Generalitat no la presidirà, ni tornarà a posar un president vicari, però sí que embolicarà la troca tot el que pugui i podria arribar a forçar, tot i que dubto que li convingui a ERC, unes noves eleccions, la qual cosa voldria dir paralitzar el país fins a finals d’any o principis del vinent. El dia d’avui, ningú no s’imagina l’ERC d’Oriol Junqueras fent president Puigdemont per ressuscitar-lo políticament, tampoc el PSC per molt xantatge que faci a la Moncloa.

Estem davant d’un moment històric. El PSC, que ha obtingut prou suport per iniciar una nova etapa política, té la força moral, i l’obligació, de cercar els vots necessaris per governar i intentar capgirar el desgovern que ha patit Catalunya durant l’última dècada. No hi ha alternativa. De fet, «obeir un Parlament escollit pels ciutadans no és, per a un demòcrata, cap sacrifici», com va dir Carles Puigdemont l’1 d’agost de 2016, quan encara conservava una mica de senderi.

Subscriu-te per seguir llegint