ERC ha de decidir

Dues característiques defineixen ERC: l’acomplexament davant el nacionalisme hegemònic de Convergència (ara Junts) i les lluites internes que periòdicament dinamiten el partit; de fet, ambdues van força lligades. Des que l’any 1980, amb Heribert Barrera al capdavant, es va decantar per donar suport al nacionalisme conservador de Jordi Pujol enfront d’un govern socialdemòcrata liderat per Joan Reventós, la seva submissió a CDC ha sigut permanent, amb el parèntesi dels set anys del tripartit (2003-10). Artur Mas va ser investit president el 2012 amb els vots d’ERC, igual que Quim Torra, el president més reaccionari i més intranscendent que ha tingut mai Catalunya, l’any 2018. Entremig, ERC va formar part de la candidatura de JxSí, acceptant disciplinadament les directrius marcades per Artur Mas. Els republicans també han salvat Convergència d’investigacions sobre casos de corrupció. En definitiva, la «E» d’esquerra tan sols apareix en algun discurs de Gabriel Rufián (i abans Joan Tardà) a Madrid i, a vegades, només de cara a la galeria, com va quedar demostrat en la reforma laboral de 2022: ERC va votar en contra, al costat de PP, Vox i Junts.

Ara, seguint la seva tradició, ERC acaba de fer president del Parlament a Josep Rull (Junts), per satisfer els desitjos de Carles Puigdemont i gaudir d’unes setmanes de calma en el món nacionalista. Paral·lelament, després de certa pau des de 2011, ha obert l’enèsima crisi interna; una crisi molt peculiar perquè els que han dirigit el partit els últims anys, entre ells l’encara president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la secretària general, Marta Rovira, exigeixen una renovació. És curiós veure com tres dels set secretaris generals que ha tingut ERC des de 1980, han acabat abandonant del partit, dos d’ells (Joan Hortalà i Àngel Colom) per passar-se, com no podia ser d’una altra manera, a Convergència, i l’altre (Carod-Rovira) no ho ha fet, però els seus escrits el situen més a prop de Puigdemont que de la direcció del seu antic partit. Cap ha marxat a un partit d’esquerres.

ERC ha de decidir si governa el PSC amb Salvador Illa i s’acaba l’actual situació d’interinitat, o anem a unes noves eleccions. No hi ha alternativa. El problema és que, si ERC ni tan sols ha sigut capaç de validar el pacte de govern amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona, difícilment es posicionarà per elegir un president de la Generalitat que no és nacionalista. A Barcelona, primer va ser el que diran, després les eleccions catalanes, més tard les europees i, quan semblava que finalment estava aclarit el panorama electoral, el sector Marta Rovira envia nombrosos alts càrrecs del partit a boicotejar l’assemblea de la secció local d’ERC a Barcelona que havia d’avalar un pacte subscrit feia setmanes entre els dos partits. Igual que l’octubre de 2017, els hi tremolen les cames pensant en les acusacions de botiflers i traïdors que tan bé gestiona el nacionalisme conservador de Junts després de quatre dècades controlant l’opinió pública i la societat civil catalana. Tant reclamar el dret a decidir i ara que poden decidir de debò tot són cagadubtes.

Els pactes de govern no es fan entre iguals, sinó entre diferents, i de les eleccions del passat 12 de maig en va sortir un Parlament divers, no la Catalunya monolítica que pretenen els nacionalistes. A Alemanya, la dreta de Merkel ha pactat en més d’una ocasió amb els socialdemòcrates. El socialista Olaf Scholz ho ha fet amb els liberals i els verds. Qualsevol partit de qualsevol país del món aspira a governar o a entrar en un govern per influir en les seves polítiques i ostentar el poder, menys a Catalunya, pel que sembla.

Esquerra i Ciutadans no tenen res a veure, però podem assistir a una situació similar a la de les eleccions generals espanyoles de novembre de 2019: C’s, que hauria pogut governar amb el PSOE, ho va perdre pràcticament tot per forçar la repetició electoral, al mateix temps que Vox irrompia a l’alça (aquí, pot passar amb Aliança Catalana). Preferirà ERC jugar a la ruleta russa abans de poder formar part del govern, tenir temps per refer el partit amb un nou lideratge i forçar a Puigdemont a complir la seva promesa d’abandonar la política si no era elegit president? A Catalunya, tot és possible. Per descomptat que l’opció proposada per Puigdemont, una llista conjunta com la de JxSí, equivaldria a la pràctica a una fusió per absorció. ERC ha de decidir.

Subscriu-te per seguir llegint