Els «intel·lectuals» catalans i el procés

Josep Ramoneda, un dels «intel·lectuals» de referència a la política catalana, va pronosticar el gener de 2014 que «el PSC va pel camí de convertir-se en un partit marginal». Argumentava que «està en una crisi de pèrdua d’identitat, de desdibuixament que fa molt temps que va començar i que no ha sabut parar-la». Ramoneda va ser durant vint-i-dos anys, del 1989 al 2011, el director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, una institució finançada per les administracions socialistes que governaven l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Tres anys abans d’aquell pronòstic, el 2011, els socialistes catalans havien perdut bous i esquelles a les eleccions municipals, i Ramoneda es va haver de buscar la vida. Va acabar votant a la CUP, segons confessió pròpia.

Al llarg de la història, els intel·lectuals han tingut un paper cabdal en la construcció de l’imaginari social. No és comparable a Catalunya, però existeix un consens general en considerar que el Memoràndum de l’Acadèmia de les Ciències de Sèrbia publicat el 1986 va encendre la metxa de la guerra de l’antiga Iugoslàvia. Aquell text, que presentava la nació sèrbia com la principal víctima del règim comunista de Tito, cridava a l’aixecament nacional per impedir suposades amenaces de genocidi contra el poble serbi. També van ser nombrosos els intel·lectuals europeus que van defensar amb entusiasme el comunisme de l’antiga Unió Soviètica i les atrocitats de Stalin i companyia. «Un anticomunista és un gos», va escriure el filòsof Jean-Paul Sartre. I Thomas Mann, Premi Nobel de Literatura, va qualificar l’anticomunisme com «la idiotesa més gran del nostre temps».

A Catalunya, resulta exagerat parlar d’intel·lectuals en el món independentista, però, durant els anys del procés, hem tingut una casta d’agitadors amb molta presència als mitjans de comunicació, que en llenguatge modern més aviat serien definits com a influencers. Recordem a Mònica Terribas, una de les muses del nacionalisme català, quan el 27 d’octubre de 2017 va obrir el seu programa a Catalunya Ràdio amb un «bona tarda, ciutadans i ciutadanes de la República Catalana» i desenes de milers de catalans, com que la tenien de referència, se la van creure fil per randa. «Durant el procés vam preguntar poc i vam creure massa», va reconèixer amb tota la barra del món Ferran Casas, subdirector de Nació Digital, el desembre de l’any passat.

Vicent Partal, director i propietari de Vilaweb, dista molt de ser un intel·lectual, però sí que és una de les majors referències dels sectors més ultranacionalistes. Partal va escriure l’any 2013 dos articles titulats «Per què el PSC bascula cap al feixisme?», en els quals considerava que era «un partit en descomposició, un partit la direcció formal del qual reacciona tancada en un búnquer tètric, esporuguida i desorientada (...), comença a bascular lamentablement cap al feixisme (...) Cal entendre l’enorme buit ideològic en què ha acabat caient, amb el nacionalisme espanyol com a únic argument». Tenim també a Salvador Cardús, el reputat sociòleg de capçalera abans de Convergència i ara de Junts que, amb una clarividència de parvulari, l’endemà de la Diada de 2018 va escriure: «Els que pensen que això de la independència va per a llarg, que mirin de no fer plans pels pròxims vuit o deu mesos. Que no es digui que no vam avisar». L’escriptor Julià de Jòdar, exdiputat de la CUP que als seus 81 anys acaba de veure la llum abraçant-se al partit de Puigdemont, el cantautor Lluís Llach, que el 2015 va anunciar que aparcava els seus principis uns mesos, i així continua, o els escriptors Narcís Comadira, Miquel de Palol i Dolors Oller, que han donat suport a la candidatura friqui de Graupera i Ponsatí, i molts d’altres, també han format d’aquesta legió d’«intel·lectuals» que ha intentat crear un imaginari col·lectiu per aconseguir una hegemonia cultural nacionalista.

Josep Ramoneda, que continua pontificant en alguns mitjans de comunicació, i que aquesta setmana ha escrit, a bona hora, que «el procés va ser una espiral de fabulació col·lectiva», també va dir el 2014 que «el sistema de partits polítics canviarà molt» i que els principals afectats serien Convergència i PSC: «Aquests dos partits tindran un paper molt menys rellevant del que tenien fins ara», va pronosticar sobre els dos primers del pòdium a les eleccions del passat dia 12. Per fer cas als «intel·lectuals».

Subscriu-te per seguir llegint