Neus Català: la reconstrucció d’un mite

Érem nou persones, tal vegada deu, a la sala d’assaig del teatre de Blanes veient la pel·lícula basada en la vida de Neus Català Un cel de plom (2023), del director Miquel Romans, una adaptació de la novel·la homònima de Carme Martí. Aquesta cinta s’exhibia dintre del «I Blanes Costa Brava Internacional Film Festival» i, desgraciadament, seguia la tònica de la majoria dels llargmetratges allà projectats: fracàs de públic malgrat els mòdics preus de les entrades. El dissabte de la inauguració hi va haver molta més concurrència a la porta del cinema àvida de famosos que espectadors a l’interior veient les primeres filmacions: onze espectadors a La escopeta nacional, reprogramada en honor a l’actriu Mónica Randall a la qual s’homenatjava en la gala inaugural i potser una vintena a la magnífica Dispararon al pianista (2022) del tàndem Fernando Trueba i Javier Mariscal.

L’any 2006 es va publicar el llibre biogràfic Neus Català. Memòria i lluita de la historiadora Elisenda Belenguer i l’any següent Neus Català va ser anomenada Catalana de l’Any per votació popular dels lectors de El Periódico de Catalunya i els espectadors del programa Els matins de TV3. Després van arribar reportatges periodístics de tota mena, biografies novel·lades de la seva vida i el llargmetratge abans citat. La biografia dramatitzada Un cel de plom és una molt digna producció a la qual li falten extres i espectacularitat, és a dir, diners, però està ben dirigida i, sobretot, molt ben interpretada per l’actriu Nausicaa Bonnín, i té el valor suplementari d’estar basada en fets reals. Com s’explica molt bé en una de les escenes finals, Neus Català va voler consagrar la seva vida a que no s’oblidés el seu sacrifici ni el de milers de resistents de tota Europa, com el seu propi marit, que van donar la vida per lluitar contra el feixisme dels anys trenta i quaranta del segle XX. La seva imatge icònica, és a dir, ella vestida amb la seva indumentària de presonera d’un camp de concentració, amb el mocador al cap i amb un triangle vermell a la solapa, és fruit d’una fotografia que ella es va fer fer. Veient aquesta imatge pintada en grans proporcions a les parets de les nostres ciutats i pobles, com a Malgrat de Mar, hom podria pensar que la seva lluita havia triomfat i que ella s’hauria de sentir orgullosa. Tanmateix, no ho crec.

Vaig conèixer a Neus Català el 2007 en ocasió dels actes que cada any organitza l’Associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode) per homenatjar a tots els participants de la Retirada republicana de febrer de 1939. En aquella ocasió havien convidat a Neus Català i ella, sent una dona de partit com ho va ser tota la vida, havia demanat, o potser exigit, la presència d’un responsable de la zona. Com en aquells moments jo era coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) a les comarques gironines, em van demanar que l’acompanyés als actes que tingueren lloc a Argelers de la Marenda. Van ser unes activitats absolutament emotives i entranyables que vaig descriure en aquestes mateixes pàgines amb el títol Camins de Retirada. Neus Català tenia 91 anys i se la veia fràgil físicament, però amb un esperit indòmit que la feia mantenir dignament suportant totes les visites i les converses. Estava tothora acompanyada per la seva biògrafa i amiga Elisenda Belenguer. Allà vaig conèixer altres personatges interessants com l’actriu francoargentina Susana Azquinézer que portava l’obra Exils d’Espagne o la poeta Benita Moreno. El meu interès per la Retirada venia de lluny, però aquell acte va ser l’impuls definitiu perquè durant uns quants anys organitzés un multitudinari viatge als principals escenaris de la Retirada.

La pel·lícula Un cel de plom és un sentit homenatge a aquesta lluitadora incansable, però no respon per què va posar la seva vida en perill en multitud d’ocasions o quin era el motor ideològic que la va mantenir en acció permanentment. Neus Català era comunista des de la Guerra Civil espanyola i ho va continuar sent fins al final. La seva lluita no era només contra el franquisme i el nazisme sinó en contra de les injustícies socials i a favor de la igualtat. I això no queda reflectit en el film fins al punt que a Internet alguns comentaris titlla el film d’excessivament feminista (!), però mai d’excessivament social.

El passat no existeix sense algú que el construeixi –l’historiador, l’escriptor o el director– i necessita una contínua reinterpretació, però no és un gegantí supermercat de fets que puguem seleccionar al nostre gust per justificar les nostres propostes de futur perquè si fem això acabarem pensant que al Tercer Reich Alemany el va vèncer els EUA i no l’URSS o que el nazisme va ser derrotat per benintencionats lluitadors individuals i no per una militància organitzada al voltant de partits com, per exemple, els comunistes. n

Subscriu-te per seguir llegint