Tambors de guerra a Europa

La situació al conflicte bèl·lic d’Ucraïna es podria resumir de la següent forma: Rússia està guanyant la guerra de desgast contra Ucraïna i l’OTAN, però no es veu un final proper als enfrontaments. La primera part de l’afirmació explicaria el nerviosisme de les potències occidentals europees que observen, a més, el creixent desenteniment dels Estats Units d’Amèrica per sostenir la guerra malgrat l’aprovació a l’abril d’un nou ajut de 60.000 milions de dòlars. Si Donald Trump guanya les pròximes eleccions presidencials nord-americanes, com tot sembla indicar, les possibilitats de victòria ucraïnesa es reduirien a zero i fins i tot perillaria la participació dels EUA en l’OTAN doncs seria molt probable, en major o menor grau, una tornada a l’aïllacionisme nord-americà. 

Els analistes militars atlantistes destaquen constantment com a un gran fracàs rus el fet de no haver derrotat encara l’exèrcit ucraïnès malgrat la caiguda de ciutats com Bajmut, Marinka o Avdíivka, ja que el balanç global seria que l’exèrcit ucraïnès no avança (fracàs absolut de l’ofensiva d’estiu-tardor de 2023), però no retrocedeix definitivament. En canvi, els analistes militars occidentals independents, normalment militars retirats del servei actiu, opinen de manera molt diferent afirmant que en una guerra de desgast, com la de la fase actual, l’important no és el terreny guanyat o perdut sinó els danys causats a l’enemic en baixes humanes (sembla que 500.000 de la banda ucraïnesa i 50.000 de la russa), en pèrdua d’equipament militar (incapacitat occidental per produir suficient armament contra l’increment de la capacitat industrial militar russa) i en l’afectació en l’economia dels respectius països (disminució del 50% del PIB ucraïnès i creixement del rus en un 1,8% i encara millors perspectives per al 2024). 

En el que sí que coincideixen tots els especialistes militars és en què hi haurà una gran ofensiva russa aquesta primavera-estiu amb l’objectiu prioritari de conquerir -recuperar, segons la perspectiva russa- tots els territoris dels quatre «oblats» incorporats a la Federació Russa, és a dir, Donetsk, Luhansk, Jerson i Zaporíjia. Els dos primers són territoris molt fortificats per l’exèrcit ucraïnès des del cop d’estat de l’Euromaidan de 2014, però sense barreres naturals. Ara bé, conquerir Nikolaev, capital de Zaporíjia, amb prop de 500.000 habitants abans de l’inici de la guerra, que s’estén a banda i banda del riu Dniéper, i Kherson, amb prop de 300.000 habitants abans de la guerra, a l’altra banda del mateix riu, significaria creuar i mantenir exèrcits a la dreta del Dniéper amb totes les dificultats logístiques que això comportaria per les tropes russes. Encara més difícil seria la conquesta d’Odessa, situada a la costa del mar Negre i més enllà de les dues ciutats abans esmentades. I seria gairebé impossible per als russos conquerir Khàrkiv, la segona ciutat més poblada d’Ucraïna, de majoria russoparlant i propera a la frontera de la Federació Russa. En resum, les tropes russes probablement s’hauran de conformar a intentar conquerir la totalitat dels «oblats» de Donetsk i Luhansk o bé seguir desgastant de tal manera a Ucraïna i a l’OTAN fins que provoqui l’enfonsament total del front i puguin imposar una pau dictada per Rússia. El que està en qüestió, doncs, no és la victòria dels uns o dels altres sinó el grau de derrota de l’aliança Ucraïna-OTAN. 

Que militars occidentals estan presents a Ucraïna des del començament de la guerra ho sap tothom, però ni als uns ni als altres els ha interessat publicitar-lo. És més que probable que hagin estat els militars occidentals de l’OTAN els que han executat els principals atacs aeris i marítims contra les forces armades russes que han aconseguit foragitar la seva armada de la península de Crimea i, en conseqüència, ha permès mantenir obert el canal marítim en direcció als ports d’Odessa. Tanmateix, una cosa és tenir instructors i especialistes occidentals més o menys d’incògnit i una altra desplegar tropes terrestres sobre el terreny com està proposant el president de la República Francesa Emmanuel Macron al qual es podrien afegir alguns països més, especialment els bàltics i Polònia. Canviaria aquest fet el sentit de la guerra? Doncs depèn de quins siguin els objectius. Si el que es pretén és recuperar les terres perdudes des de 2014 inclosa Crimea, com no es cansa de repetir el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, la resposta és que no serà possible. Rússia ha deixat ben clar que davant una hipotètica derrota que afecti a la integritat del seu territori, i els quatre «oblats» mencionats ara els considera tan russos com Moscou, faria servir armament nuclear tàctic. Els moviments militars occidentals semblen més aviat dirigits a evitar l’enfonsament total de l’exèrcit ucraïnès i amb ell el control territorial rus de tot el territori a l’est del riu Dniéper i de la costa del mar Negre al voltant d’Odessa, ciutat fundada per la tsarina russa Catalina la Gran. Si parlem des del punt de vista territorial, aquest sembla ser l’objectiu màxim de la Federació Russa. 

Tanmateix, Rússia no ha començat aquesta guerra d’agressió per un tros més de terreny, sent com és l’Estat més gran del món. Els veritables objectius són politicomilitars, és a dir, el desarmament i la neutralitat d’Ucraïna i aconseguir-ho dependrà del nivell de la seva victòria. En aquest sentit, la Federació Russa porta demanant primer i ara exigint, que la seguretat d’uns estats europeus no sigui a costa de la inseguretat d’altres. Traduït: des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, l’OTAN s’ha ampliat en 16 nous estats membres fins a arribar a les fronteres de Rússia augmentant així la seva inseguretat. Si la qüestió fonamental a aconseguir fos la construcció d’un espai de seguretat comú a tot Europa, ja fa temps que s’hagués trobat fórmules satisfactòries per a tothom, però seria massa ingenu pensar que el que preval en els nostres dirigents és la seguretat i els interessos de la majoria de la població europea i no el de l’oligarquia econòmica, social i política occidental. Des de la perspectiva russa, la de la seva elit i la del conjunt de la població, l’objectiu últim d’Occident és apoderar-se dels ingents recursos naturals russos, per a la qual cosa és necessari desestabilitzar, debilitar i, arribat el cas, fragmentar l’estat rus. 

Per últim, i des d’un punt de vista democràtic i nacional, els pobles europeus i entre ells l’espanyol s’haurien de despertar de la seva becaina política en la qual estan immersos i debatre sobre quin model de seguretat i defensa ens interessa construir perquè si les classes populars i les mitjanes no participem en el debat s’acabarà imposant una societat militaritzada a costa dels drets socials actuals tan durament aconseguits.