Europa, en perill

«Vigileu, la Unió Europea es podria destruir de forma bastant ràpida», ha advertit recentment Timoty Garton, historiador, periodista i un dels grans coneixedors de la geopolítica europea. També ha posat el dit a la nafra Mario Draghi, expresident del Banc Central Europeu (BCE): «O Europa actua com un conjunt i es converteix en una unió més forta, o temo que no sobreviurà més que com un mercat». Fa temps que s’han encès diferents llums d’alarma sobre el futur de la Unió Europea. L’onada ultradretana, que no creu en l’Europa que s’ha anat construint des de la II Guerra Mundial, amenaça de carregar-se tots els avenços socials i polítics.

Mentre a Catalunya portem anys entretinguts amb els somnis nacionalistes i les tribulacions de Carles Puigdemont i a la resta d’Espanya la dreta i els seus mitjans afins centren el debat en l’amnistia, ETA i la dona de Pedro Sánchez, tot Europa afronta el pròxim dia 9 unes eleccions molt més crucials del que la gent es pensa i que, previsiblement, encara tindran menys participació que les catalanes del passat 12 de maig, que ja va ser baixa. L’Europa del consens entre conservadors (abans la democràcia cristiana) i socialdemòcrates, i a la qual també s’hi han sumat en nombroses ocasions els liberals, penja d’un fil. I quan parlem d’Europa no podem oblidar que, amb els seus defectes, és l’espai més gran de democràcia, llibertats i benestar que existeix al món. A les eleccions de 2019 es va produir un fet històric: la gran coalició de conservadors i socialdemòcrates no va sumar per primera vegada més del 50% dels escons des que l’Eurocambra s’elegeix per sufragi directe (1979). Aquests dos blocs han tingut l’hegemonia continental des del Tractat de París de 1951, quan es va crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer.

Ja fa anys que la Unió Europea ha girat cap a la dreta. Des de 1995, tots els seus presidents han sigut de partits conservadors. L’últim socialista va ser el francès Jacques Delors, el pare del Tractat de Maastricht i un dels grans líders polítics que ha tingut Europa. Però, ara, la gran amenaça és la ultradreta en les seves diferents variants, des de Marine le Pen, que podria doblar el nombre de diputats del partit de Macron, fins a la italiana Meloni, i passant per l’hongarès Viktor Orbán, l’espanyol Santiago Abascal, els ultranacionalistes d’Alternativa per Alemanya i els xenòfobs flamencs. I, tant o més preocupant que el creixement de les formacions ultradretanes a quasi tot el continent, és que els principals líders de la dreta tradicional estiguin disposats a establir-hi acords, després que el PP, amb Núñez Feijóo al capdavant, obrís la veda a Espanya amb els pactes amb Vox en diferents comunitats autònomes i ajuntaments. L’actual presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que semblava representar una dreta moderada i dialogant, ja ha dit clarament que per a ella no tota la ultradreta és igual i que està disposada a pactar amb els Reformistes i Conservadors Europeus (ECR), que inclou, entre d’altres, al partit de Giorgia Meloni, el del francès Zemmour i el de Santiago Abascal. Com es pretén replicar la invasió russa a Ucraïna amb partits estretament vinculats a Putin, i en alguns casos fins i tot subvencionats des de Rússia?

La periodista i politòloga Anne Applebaum ha explicat molt bé en el llibre El ocaso de la democracia els perills als quals s’enfronta la Unió Europea i el sistema de llibertats en general que hem conegut a Occident des de la II Guerra Mundial. Per a Applebaun, «la nova dreta és més bolxevic que burkeana (liberal): són homes i dones que volen derrocar, sortejar o soscavar les institucions existents, destruir tot el que existeix» i està convençuda que «a Europa hi ha molts partits amb aspiracions antiliberals». La recent trobada de diferents líders ultradretans a Madrid, a les vigílies de les eleccions europees, amb Javier Milei de figura destacada, no és casual. Mentre una gran part de la societat europea dorm a la palla, la ultradreta té molt clara la transcendència d’aquestes eleccions i la possibilitat que per primera vegada en set dècades es converteixi en la tercera força política, cada cop més a prop dels socialistes, i pugui ser determinant en les decisions de la Unió Europea. No podem ignorar que la majoria de les lleis locals (estatals o regionals) venen marcades per les directives comunitàries.

Subscriu-te per seguir llegint