Els rellotges de Sánchez i Puigdemont

L’aprovació de la llei d’amnistia al Congrés va ser un garbuix de relats, com era d’esperar, posats un rere l’altre sobre el taula amb les idees de cada grup polític sobre què representa la nova norma, com és natural. No es tractava de vendre, ni de convèncer qui no pensa igual que l’un o l’altre, sinó de llençar un missatge a la parròquia de cada partit perquè aquest es traslladi a la societat. Dic el que els meus volen escoltar, perquè els que no estan amb mi, no aconseguiré portar-los mai al meu terreny. Per això, Junts, de la mà de Míriam Nogueras, va dir que el que es vivia dijous a la cambra baixa «no és perdó ni clemència, és victòria»; Gabriel Rufián, d’Esquerra que «aquesta és la primera derrota del Règim del 78», afegint que la «pròxima parada» és el referèndum; Félix Bolaños, pel PSOE, ho va qualificar d’»un pas definitiu» per «tancar conflictes» i d’un «dia històric» en què havia guanyat la «convivència» i el popular Alberto Núñez Feijóo va arribar a vaticinar «l’acta de defunció del PSOE». Cap sorpresa sota el cel; tots els discursos estaven dins del guió i fins i tot els insults i crits de la bancada de Vox eren estudiats al detall.

Ni és una victòria, ni una derrota del règim del 78, ni es tancarà definitivament el conflicte, ni l’independentisme està per un tercer referèndum, ni ningú ha signat la sentència de mort del PSOE, però el relat -sobretot des de l’inici del procés- els sembla important a tots ells per mantenir les bases mobilitzades. El realment interessant és el que passarà a partir d’ara i ningú havia comptat en les setmanes i especialment els dies previs a l’aprovació de la llei amb els fiscals. Aquells fiscals que van defensar la posició de l’Estat en el judici del procés, que van apostar pel delicte de rebel·lió fins a l’últim moment i que deuen estar tan empipats com alguns jutges pel fet que Carles Puigdemont i altres, però sobretot l’expresident, estiguin a punt de relliscar-los d’entre les mans. Aquests fiscals han ensenyat un camí que condueix a una porta i que ara proposen que algú altre l’obri. Han explicat què és el que s’ha de fer perquè alguns líders no s’escapin o almenys no ho facin ràpidament.

Consideren que el delicte de malversació, pel qual Puigdemont té una ordre de detenció a Espanya, no pot incloure’s a la llei i, per tant, proposen que es plantegi una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i una d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional (TC). Tots els juristes coincideixen que el TC no aturarà l’aplicació de la llei, però, en canvi, hi ha divisió d’opinions sobre si el TJUE la paralitzaria. Aquesta és la porta que assenyalen els fiscals i serà determinant saber què en pensa d’aquest document el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, i quant tarda a pronunciar-se, perquè el temps és molt determinant. Ara, el calendari és la carta que juga Pedro Sánchez, perquè, deixant a banda les eleccions europees, les circumstàncies (o no només) han fet que l’aprovació de l’amnistia coincideixi en plenes negociacions per a la formació de govern a Catalunya. I aquí estem. Puigdemont havent promès que tornaria a Catalunya per a la investidura i Sánchez esperant que el seu candidat, Salvador Illa, sigui president de la Generalitat.

Junts continua amb la idea de voler fer president Puigdemont i els darrers dies ha proposat una constitució de la Mesa del Parlament controlada pels independentistes amb l’objectiu de propulsar la candidatura de l’inquilí de Waterloo. Esquerra va llençant el missatge que no li faria lletjos a una repetició electoral -només cal escoltar entre línies l’entorn del partit- i els socialistes fan veure que estan tranquils. Els rellotges són determinants en el pols Sánchez-Puigdemont; continuem pendents de saber quin dels dos necessita més a l’altre i només el temps -no gaire temps- ens ho dirà. n

Subscriu-te per seguir llegint