Rovira i el desdoblament de responsabilitat

Escolto aquesta setmana Marta Rovira a Catalunya Ràdio intentant justificar perquè no havia signat la carta de centenars de càrrecs i militants d’ERC demanant renovació al partit. Explica que ara és la principal responsable i que com a secretària general és difícil que pugui donar suport a un document d’aquestes característiques. És clar, amb el temps que fa que forma part de la cúpula -va accedir-hi fa quasi 13 anys-, és complicat que ella es dirigeixi a ella mateixa reclamant canvis. Es pot entendre. Però resulta que s´hi sent còmoda, que la comprèn, que no li hauria fet res signar-la i que fins i tot comparteix els postulats allà escrits. Afirma contundent que si hi volen posar el seu nom, que ho facin sense fer ús del càrrec, sinó només com a militant de base. Ja hi som. Una altra vegada la cosa del desdoblament de responsabilitat, que no és exclusiu de la dirigent republicana, sinó que altres polítics han utilitzat l’estratègia en anteriors ocasions i quasi ningú els ha entès. Bé, hi ha una cosa que sí que s’entén: qui ho fa, navega entre dues aigües i és incapaç de posicionar-se per una o per l’altra per por a perdre. Sempre la por de perdre.

En definitiva, Marta Rovira ha acabat firmant el manifest. No se sap si com a militant o com a què i el futur de la direcció d’Esquerra està encara més en l’aire que l’endemà de les eleccions autonòmiques. És complicat pair un resultat electoral com el dels republicans, sobretot venint com venien de governar la Generalitat i el procés serà llarg. Però encara que necessiten tot el temps de món per posicionar-se i decidir què volen fer, no el disposen. Estan cridats a prendre decisions importants perquè això precisament és el que els demanen els ciutadans. I ho han de fer en menys temps que el que tenen per renovar (o no) la direcció del partit. Hauran de decidir entre donar suport a Salvador Illa, des de fora o des de dins, o conduir-nos a una repetició electoral, perquè sembla que l’opció Carles Puigdemont és impossible i el primer que n’és conscient és Carles Puigdemont.

Aquest és el gran dilema d’Esquerra i està obligat a resoldre’l, a no navegar entre dues aigües, a no dubtar i a no escollir el camí del mig perquè ningú s’enfadi. El camí del mig és el que els ha condemnat. El no posicionar-se clarament per un costat (pragmatisme per governar una autonomia) o l’altre (l’independentisme que pregona Junts) és el que els ha portat al resultat de les eleccions. Segurament hi ha altres causes, perquè mai n’hi ha una de sola, però aquesta ha estat fonamental; posar un peu a cada un dels dos salvavides, desdoblament de responsabilitat. El mateix que ha fet Marta Rovira amb la carta: pot signar-la com a militant, i no pot signar-la com a secretària general. O el que ha fet Junqueras, dimitint per intentar tornar, renunciant a fer-se responsable de les decisions immediates. Si fa no fa, és també el mateix que va passar quan Puigdemont havia de decidir entre convocar eleccions o proclamar la independència. Mentre Oriol Junqueras es mantenia en silenci, Marta Rovira implorava al president que tirés endavant, que no defallís.

Aquesta és la història d’Esquerra dels últims anys i han de ser conscients que prenguin la decisió que prenguin no agradarà a tothom ni a dins ni a fora del partit. No existeix la possibilitat de quedar bé amb uns i també amb els altres. No existeix la possibilitat del desdoblament de responsabilitat. Aquesta vegada, no.

Subscriu-te per seguir llegint