La planificació més difícil del Girona FC

Una de les claus de l’èxit d’aquell Deportivo de la Corunya que es va mantenir al cim del futbol espanyol durant una quinzena d’anys va ser conservar la columna vertebral de l’equip: Fran va formar part de la plantilla del 1988 al 2005, Mauro Silva del 1992 al 2005 i Donato de 1993 al 2003. Bebeto hi va jugar del 1992 al 1996. D’altres jugadors van anar entrant i sortint, però la majoria de les principals figures hi van romandre un mínim de quatre o cinc temporades (Manuel Pablo, Makaay, Naybet, Diego Tristán, Djukic, Scaloni o Djalminha). Aquesta estabilitat en la plantilla, i només renovant quan tocava, va permetre al Depor viure un fecund cicle que va anar des de la lliga perduda pel penal Djukic (1994) fins a disputar unes semifinals de Champions (2004) després de golejar al Milan per 4-0, i passant per la lliga conquerida l’any 2000 i la famosa final de Copa de 2002, la del «Centenariazo» al Bernabéu, l’any que van eliminar el Figueres a les semifinals.

Des d’aleshores el futbol ha canviat molt i, el Girona, a diferència d’aquell Depor, segurament no podrà mantenir l’any vinent algunes de les estrelles d’un bloc que, en cas de tenir continuïtat, podria marcar una època en el futbol espanyol i europeu. Aleix Garcia (tan bon jugador com desagraït, fa temps que busca equip) sembla més a prop del Bayer Leverkusen que del Girona. Dovbyk serà molt difícil de mantenir després d’haver acabat la lliga com a màxim golejador i amb una clàusula assequible per a molts dels grans clubs. Tsygankov, Miguel Gutiérrez o Iván Martín són altres futbolistes amb clàusules relativament baixes pel gran rendiment que han ofert. Iván Martín, a més, té a favor seu haver nascut accidentalment a Bilbao i que l’Athletic paga molt bé perquè el seu mercat és limitat. I queda per saber si tornarà algun dels cedits: Savinho, Couto i Eric Garcia. Savinho, a diferència d’Aleix Garcia, ha dit que té ganes de continuar al Girona i estic convençut que la temporada vinent encara ens delectaria més que aquest any, però el seu futur més immediat dependrà del que decideixi Pep Guardiola. És natural que el destí d’un club com el Girona sigui comprar i vendre, però sempre dintre d’unes limitacions que no desmuntin la plantilla.

La planificació d’aquest estiu serà la més difícil de la història del Girona

D’entrada, els accionistes hauran de decidir si volen fer un salt endavant per situar-se entre els equips capdavanters del futbol espanyol, i això implicaria mantenir la major part del bloc d’aquest any i reforçar-lo amb jugadors contrastats per tenir dues plantilles gairebé igual de competitives, no 14 jugadors com aquesta temporada. I això vol dir, entre altres coses, que s’haurien d’aparcar els sentimentalismes de renovar jugadors «que fan vestidor» després dels fiascos d’aquest any amb Bernardo (dos minuts jugats a la lliga) i Borja Garcia (0 minuts). Que has de fitxar un porter per, com a mínim, disputar la titularitat a Gazzaniga. Que també has de rejovenir l’envellida posició de defensa central: David López (25 partits aquest any i 20 l’anterior per culpa de les lesions) complirà 35 anys a l’octubre; Daley Blind, que ha fet una temporada espectacular, en té 34; Juanpe, pendent de renovar, 33; i Alexander Callens (AEK Atenes), que encara pertany al Girona, 32. Que, segurament, t’has de plantejar cedir jugadors com Valery i Toni Villa i millorar la posició de Pablo Torre. Que t’has de pensar molt bé si, malgrat l’enorme confiança que li té dipositada Michel, recuperes un Oriol Romeu que complirà 33 anys el setembre, que ve de fer una temporada horrible i que, segons va dir Xavi el passat 10 de febrer, «està jugant fa molts, molts, moltíssims partits amb molèsties i sabem les dificultats que està passant». Que has de fitxar algun jugador contrastat i, si pot ser, amb experiència en competició europea, i alhora has de mirar molt bé on i com inverteixes per no hipotecar el futur si la temporada següent no entres a Champions o ni tan sols jugues a Europa, com els ha passat al Sevilla i al Vila-real. I em refereixo, per exemple, al possible fitxatge de l’uruguaià Luciano Rodríguez, un noi de 20 anys, d’un equip de segona fila (Liverpool) que juga una lliga de tercer nivell (Uruguai) i pel qual diuen que es pagarien 15 milions pel 70% dels seus drets. Sembla com si el City digués «a tu Troyes et toca fitxar Savinho, a tu Girona John Solís i ara a Luciano Rodríguez», i a veure qui l’encerta. En el cas de Solís, de moment, no estan justificats els sis milions invertits. Disposar de més diners no implica més encert en els fitxatges. La relació cost/rendiment d’aquestes últimes tres temporades ha sigut molt elevada, gairebé insuperable. En canvi, el pitjor mercat de fitxatges del Girona de l’última dècada va ser el de la temporada 2019-20 després del descens de Primera quan va tenir el major límit salarial de Segona.

«Ara tinc el repte de jugar tres competicions en una temporada, que no he viscut mai, i m’he de preparar bé», va declarar fa unes setmanes Michel. Serà una experiència inèdita per a ell i pel Girona com a club. Amb una gran plantilla, la Reial Societat, ha tingut feinada a classificar-se per l’Europa League després d’haver fet una immillorable fase de grups a la Champions; entre gener i febrer va anar gairebé a lesionat per partit. En el Girona, jugant només la lliga i un parell d’eliminatòries de Copa una mica exigents, dos jugadors fonamentals (David López i Yangel Herrera) tan sols han pogut disputar la meitat dels partits per culpa de les lesions. I no podem oblidar que uns quants jugadors tindran poques vacances perquè jugaran amb les seves seleccions l’Eurocopa o la Copa Amèrica, i ves a saber si algun anirà als Jocs Olímpics. Tot això s’ha de tenir en compte a l’hora de confeccionar la plantilla, i cal admetre que no serà gens fàcil de gestionar. Serà un estiu llarg i amb rumors diaris que acabaran per fer-se insuportables.