No entrar en una guerra per guanyar la següent

Un dels dubtes de les dues incògnites que planen sobre la política catalana es resoldrà demà. Possiblement, és el dubte menor dels dos, perquè una cosa és saber com es conformarà la Mesa del Parlament i una altra quin serà el pròxim govern català, si és que n’hi acaba havent. Habitualment, la composició de la Mesa ens apuntava amb una certa claredat qui tindria la presidència de la Generalitat i amb quins suports hi arribaria. En aquesta ocasió tot és diferent. Ens podem trobar que les negociacions per formar la Mesa no tinguin res a veure amb les que es mantindran per a la investidura i que el color d’una institució sigui absolutament diferent de l’altra, si es creu que no hi haurà una repetició electoral.

Esquerra vol fer el paper neutral. Creu que hi està còmode i així ho fa saber per activa o per passiva. Que es discuteixin els dos que han aconseguit més escons, que es barallin ells; nosaltres ens ho mirem des de fora, diuen algunes fons. Però immediatament no poden evitar parlar de finançament català o de referèndum. En què quedem? O s’observa el panorama des de la posició d’espectador o es negocia. Les dues coses són difícils de mantenir alhora, almenys que una sigui de debò i l’altra no tant. Dit això, l’actitud és comprensible tenint en compte el resultat de les catalanes i l’impàs de període entre eleccions en el qual estem. La coincidència, probablement estudiada dels dos comicis, és clau per dormir-ho tot o almenys que ho sembli.

Junts continua en el seu relat. També comprensible. Insisteix que Puigdemont ha de ser el president i que la Mesa ha de tenir una majoria independentista, ignorant que qui va guanyar les eleccions no és un partit secessionista. Els pactes entre formacions són legítims, però la Mesa, independentment de qui la presideixi hauria de tenir una composició equilibrada al resultat electoral, encara que no figuri en cap reglament. Però, i si l’objectiu de Junts no és el que diu que té, sinó que pretén forçar uns altres suports? I si el que vol Carles Puigdemont és que el PP permeti que sigui el PSC el que aconsegueixi la presidència de la Cambra? Aconseguiria que es visualitzés un pacte -acordat o no- que li permetria tornar a remoure les bases independentistes.

El PP no diu res, però el seu cap de llista, Alejandro Fernández, no s’ha cansat de dir que vol evitar un govern independentista. No seria d’estranyar que portés aquesta frase a totes les conseqüències i decidís permetre accedir a Illa a tot el poder. El popular tampoc vol una repetició electoral i sap també que el candidat socialista no voldria el seu suport, almenys en aquest moment.

I el PSC observa. Deixa que Junts i ERC facin les declaracions públiques. Que es mullin ells. Que ensenyin algunes cartes, encara que provinguin de sota la màniga. Segur que treballa de sota mà i òbviament desitja que passin les coses que el beneficiarien, però de moment també calla. Salvador Illa sap que l’amnistia no està resolta del tot, que Pedro Sánchez ha complert una part del pacte, però només una part i que per molta fiscalia i molts jutges, el PSOE té molt a dir en el resultat final del perdó als independentistes. Per això no vol cremar cap nau. La Mesa del Congrés és una peça menor comparada amb la presidència i el govern i sap que entrar en aquesta batalla pot cremar-lo per a la segona. Per tant, se sotmet a la llei del silenci. Qui va guanyar les eleccions, pot no interessar-li entrar ara en aquesta guerra amb el clar objectiu de guanyar la següent.

Subscriu-te per seguir llegint