El retard de l’amnistia i el planeta

Les dilacions dels tribunals en l’aplicació de l’amnistia escalfen el planeta. Que Carles Puigdemont continuï a Waterloo i Marta Rovira no es mogui de Suïssa causa una despesa notable de carburant en forma de viatges triangulars entre Catalunya i els domicilis provisionals del líder de Junts per Ell i la dirigent d’Esquerra. Avions amunt i avall i nits d’hotels per negociar tot el que cal negociar, que és molt en una política tant fragmentada com la catalana.

Si ses senyories togades haguessin aplicat immediatament l’esperit de la llei d’Amnistia tots dos líders ja serien a Catalunya, i les comissions negociadores només s’haurien de moure en patinet per Barcelona. La proximitat faria molt més àgil i econòmic practicar el noble i recreatiu art de les astúcies, que torna a dominar el panorama.

Les astúcies són una especialitat política que consisteix en formular jugades mestres amb final incert. Ara que el Parlament torna a ser-ne el terreny de joc, podem recordar les que s’hi van executar l’any 2017 per aprovar les lleis d’independència sense incomplir el reglament de la cambra, com si el detall importés gaire al govern Rajoy i als tribunals Suprem i Constitucional.

Aquests dies hem vist i veiem astúcies per elegir la mesa del Parlament i encarar la investidura. Delegacions del PSC i Junts han viatjat a Suïssa a parlar amb Marta Rovira i aquesta ha decidit donar la presidència de la cambra a Junts, que podria intentar l’astúcia d’empènyer Salvador Illa a passar el primer per la pedra del debat d’investidura, amb l’esperança que Esquerra no vulgui significar-se votant-lo d’entrada.

Si el primer candidat a examinar fos Carles Puigdemont, ERC el votaria per quedar bé amb la parròquia, i en acabat podria dir: ja hem complert, ara apostem per l’estabilitat amb Illa. Això és el que voldria evitar l’astúcia dels postconvergents, partidaris de tornar a les urnes a la tardor, i la decisió de Rovira els ho ha facilitat. Ella deu saber per què.

Subscriu-te per seguir llegint