La disbauxa del desig

Pensarosos i preocupats, amb tota la raó, pels efectes nocius del canvi climàtic, de les agressives inclemències imprevistes de la naturalesa i de les noves epidèmies que esdevenen per a la humanitat, agressions externes que la ciència no domina o encara pitjor no les coneix., tenim a l’interior de tots i cadascun de nosaltres, una força poderosa que ens pot portar a l’estat de benestar , felicitat i alegria o a l’estat de tristesa i frustració. Aquesta força és el desig, una emoció complexa que impulsa els nostres anhels, motivacions i accions.

Qualsevol animal té desitjos instintius, fixats per la naturalesa. Per atendre les necessitats bàsiques a qualsevol ésser viu (menjar i beure, refugi, reproducció, seguretat, etc). Tanmateix tota persona afegeix al que desitja instintivament, la raó. O sigui, conèixer les causes i pensar en preveure les conseqüències.

Així, el desig humà és molt més complex al de qualsevol animal perquè el seu desig s’expressa en molts aspectes de la vida humana, com el desig sexual, el de venjança, el de riquesa, l’espiritual, el de poder, de la feina ben feta, de bellesa, de justícia, de llibertat, de pau, de solidaritat, de subsidiarietat, etc. 

Tot desig sempre és la manifestació que ens falta quelcom per al nostre projecte de felicitat. En aquest sentit, no deixa de ser una forma de patiment.

Des de l’Antiguitat, el filòsof grec Epicur (341-270) deia que l’home feliç és aquell que ha après a no ser esclau dels seus desitjos. És la persona que sap satisfer els desitjos que eliminen un patiment i no provoquen agitació, com el desig de riqueses, poder o fama.

Per aquesta raó, des de petits s’ha d’aprendre a desitjar i no consentir tots els seus capricis, perquè els infants consentits solen estar tristos quan no aconsegueixen tot el que volen, però aquesta frustració feta amb amor els allibera de ser esclaus de si mateixos.

Tradicionalment les religions han buscat un punt d’equilibri entre el desig i la seva superació per aconseguir la felicitat i la salvació. No sembla que sigui així en la nostra societat, que es mou per la irrefrenable disbauxa del desig de consum, sense mesura. 

Zygmunt Bauman, sociòleg i filòsof polonès ( 1925-2017), quan es ens parla d’una «societat líquida» és perquè vivim en el desig constant i aquest és contínuament reemplaçat per un altre, i així successivament. 

Bauman anomena el pas del consum al consumisme com una revolució consumista. La centralitat que adquireix el consum a la vida social, on la majoria de les persones del conjunt social, es dona quan el seu propòsit passa de ser una necessitat existencial o immanent a una necessitat construïda en voler o desitjar alguna cosa.

Permeteu-me acabar amb una frase de l’escriptor, filòsof, polític, dramaturg Sèneca (Còrdova 4 aC - Roma 65), en la seva obra Epístoles morals a Lucili: «Pobre no és el que té poc, sinó el que molt desitja». n

Subscriu-te per seguir llegint