Els repressors de la Mesa del Parlament

Escena 1: Set del matí del 27 de maig de 2011, els Mossos desallotgen violentament els «indignats» del 15-M que acampaven a la Plaça Catalunya de Barcelona, al·legant motius d’«higiene». En realitat, aquells joves, que protestaven contra el sistema i les retallades, molestaven al govern d’Artur Mas. I, com va escriure Francesc-Marc Álvaro, irritava «el rebuig al fet nacional català» d’uns nois que, segons l’ara diputat d’ERC, responien a la «tradició de l’extrema esquerra local, aquella que, en la transició parlava del catalanisme com a residu petit-burgès». El desallotjament va ser una batalla campal amb els mossos repartint cops de porra a tort i dret i disparant pilotes de goma. Més d’un centenar de ferits entre manifestants i policies. Anys després, el responsable de l’operatiu policial va ser condemnat.

Escena 2: Uns dies després, el 15 de juny, un nombrós grup de manifestants va intentar impedir que el govern i els diputats catalans accedissin al Parlament. És el dia que ha passat a la història perquè Artur Mas va accedir a la Cambra catalana en helicòpter. Els Mossos van reprimir contundentment els manifestants. Per uns incidents molt menys violents que els disturbis que van protagonitzar els moviments independentistes uns anys més tard, Artur Mas va publicar un article a La Vanguardia exigint que els manifestants «han de ser denunciats, combatuts i, si és precís, detinguts i jutjats». Quim Torra va escriure un article comparant aquella simple protesta d’uns joves que no tenien cap poder amb el cop d’estat del 23F.

Escena 3: Un alt comandament dels Mossos va justificar l’any 2011 en el programa Salvados, presentat per Jordi Évole, la repressió amb càrregues policials als indignats del 15-M: «Si no vols que et passi alguna cosa en una manifestació violenta, no hi vagis». En un moment de l’entrevista, el comandament policial diu: «Què és la resistència pacífica? Resistir-se no és pacífic», i Évole li va preguntar directament: «Gandhi també hauria rebut?». La resposta del mosso no admet dubtes: «Sí, és clar. Per què no». Ni el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, ni el conseller de l’Interior, Felip Puig, van censurar aquestes paraules.

Escena 4: Vint joves van ser jutjats a l’Audiència Nacional l’any 2014 per la protesta davant el Parlament. La Generalitat, presidida per Artur Mas, i el Parlament, presidit per Núria de Gispert, els acusaven d’atemptat contra una alta institució de l’Estat. Curiosament, la Generalitat i el Parlament van compartir acusació amb els ultradretans de Manos Limpias (els sona?). Jordi Turull va ser un dels principals testimonis de la Fiscalia. Segons Turull, «convocar a la gent perquè els diputats no puguin entrar en el Parlament és un cop d’estat del segle XXI». En aquella època, quan encara creien que les presons no eren pels de la seva classe social, veien cops d’estat per tot arreu. Després que l’Audiència Nacional absolgués, en primera instància, a tots els acusats, Turull va declarar que la sentència era un «despropòsit». La Generalitat i Manos Limpias van recórrer i el Suprem, en un tribunal presidit per Manuel Marchena (els sona, també?), va condemnar a vuit dels vint processats a tres anys de presó. Francesc Homs (CDC), llavors conseller de Presidència, va declarar que la sentència «concorda amb el sentiment del poble de Catalunya». Sempre decidint qui és «el poble».

Escena 5: A les vigílies del referèndum il·legal de l’1-O, Lluís Llach, diputat de JuntsxSí, va amenaçar de reprimir amb sancions els funcionaris que no acatessin la llei de transitorietat jurídica, que suposava carregar-se la Constitució i l’Estatut. Segons el cantautor de Verges, «el que preveu la llei és que a partir d’aquell moment, en tot allò que concerneix el desenvolupament cap a la independència, les lleis que cal seguir seran les catalanes. Per tant, els funcionaris han d’obeir aquestes lleis. El dia que hi hagi una llei feta pel Parlament de Catalunya, ha de ser obeïda si no serà sancionada (sic) per tots els funcionaris, siguin els que siguin.»

Com diu la dita, sempre seràs emmascarat per una paella bruta. L’anomenada «Mesa antirepressiva» és una ficció més del relat d’aquesta Catalunya fantasiosa que ens ha tocat viure. La realitat és diferent: els repressors formen part de la majoria nacionalista de la Mesa.

Subscriu-te per seguir llegint