Quan la paraula sí fa la cosa

Parlar per parlar és molt fàcil. No es necessita res més que quatre idees basades en la ignorància. Aquesta mena de gent és la més nombrosa a Catalunya i sol ser la més votada des de que la CUP i Carles Puigdemont van enviar al presumit d’Artur Mas a la paperera de la història. Tot i això, en Mas, de tant en tant, surt de la paperera per dir quatre idiotismes amb la única finalitat que ningú no el doni per mort, no fos cas que ell mateix es busqui a les necrològiques com va fer en Pere, àlies No-do, fotògraf de Sant Feliu de Guíxols quan la meva adolescència. Ara mateix, es parla molt massa d’un «finançament singular» com exigència d’ERC per donar llum verda a la investidura de Salvador Illa, guanyador de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i secretari general del PSC, partit que porta tres consecutius comicis guanyant-los i deixant als independentistes com un Poulidor qualsevol de la gran època d’en Jacques Anquetil. Marta Rovira, l’encara secretària general «a distància» dels republicans catalans, l’assimila a «plena sobirania fiscal».

Com en la Catalunya que vol crear futur amb empenta i decisió hi sobren tots aquells que es van veure involucrats en el «procés», però que volen persistir miserablement en el temps, s’ha tornat al tren de la bruixa per carregar les escopetes que fan soroll i ho entorpeixen tot. Si l’Arturito, com li deia la seva mamà a casa, previ soroll de molts tamboriners del Bruc que duraren setmanes, li va demanar el concert (basc i navarrès) al president Mariano Rajoy per a Catalunya, i aquest li digué, amb raó, que no li podia concedir atès que la Constitució diu el que diu i no el que diuen aquells que mai no se l’han llegida, ara ens trobem en una situació molt semblant, per no dir que agosaradament i estúpidament igual, fent un ús no innocu de les paraules. Un consum que, sia Déu, hauria d’estar prohibit per reverberar la figura de l’aixeca camises com equivalent de la primera i de la quarta persona del present del verb entabanar. Un «finançament singular» no té cabuda a la Constitució i tampoc a l’Estatut. I francament, d’enganys n’hem partit molts en aquest darrers deu anys com per ara tornar a caure en el nous paranys d’aquells que fan de la mentida la seva professió.

Dimecres passat, el company Jordi Molet deia que el mateix president Jordi Pujol tenia dit que, durant la transició, havia mantingut una reunió al Congrés dels Diputats amb Adolfo Suárez, llavors president del Govern d’Espanya, el general Manuel Gutiérrez Mellado, aleshores vicepresident i el ministre liberal Joaquín Garrigues Walker, per comentar aspectes del nou Estatut que tindria Catalunya i que aquestes tres persones, totes elles mortes, li van dir que el finançament de Catalunya no es podia regir pel concert econòmic, donat que el pes de l’economia catalana (la de llavors, no la d’ara) era massa important per a l’Estat i, si ho feien, es desequilibrava tot. En Molet no esmenta d’on recull aquestes manifestacions. Si ho fa de les memòries dictades a Manuel Cuyàs o d’una jornada organitzada pel diari Ara, però ja li puc dir obertament que, com en tantes altres vegades, en Pujol falta a la veritat, com ho feu quan la «declaració de Queralbs». És el benefici dels catòlics practicants com ell: van, disposen d’ànim de penediment, es confessen i les falsedats resten esborrades.

Aporto proves obertament contràries al que digué Pujol sobre el concert econòmic negat a Catalunya: La primera, en cap lloc de la ponència constitucional, on hi figurava en Miquel Roca, persona que mai no va fer res que prèviament no estigués acordada amb Pujol, consta que la coalició CDC-EDC, inscrita en el Grup Parlamentari de la Minoria Catalana, posés sobre la taula el que sí el PNV de Xabier Arzalluz encarregà a Roca que fes per ells, el concert econòmic; la segona, en cap lloc del Diari de Sessions (del Congrés i del Senat) de la legislatura constituent consta cap esmena de Minoria Catalana mitjançant la qual es proposava incloure Catalunya com a receptora del concert econòmic; la tercera, quan l’estiu de 1980, la Generalitat rebutja l’oferiment de concert econòmic que li fa Adolfo Suárez en presència de Pedro Uriarte, llavors conseller d’Economia i Hisenda del primer Govern d’Euskadi, segons que ell explicita, amb tot luxe de detalls, a la seva obra insigne sobre el Concert Econòmic Basc; i quarta, quan l’any 2000, enquestats tots els consellers d’Hisenda de les comunitats de règim comú (en matèria de finançament), entre les quals la catalana, els mateixos, tots ells, responen que no a la pregunta de si consideren que els sistemes forals del cupo haurien d’estendre’s a les comunitats autònomes de règim comú (Papeles de Economía Española, número 83, de l’any 2000). Per acabar-ho d’adobar, el periodista David Miró publica al diari Ara en data 11 de novembre de 2021, un tuit del propi Pedro Uriarte en el qual desmenteix Pujol afirmant que, «en la seva presència», Pujol i Roca no varen acceptar la proposa de Suárez d’igualar Catalunya amb el País Basc. Això mateix em va dir l’antic ucedista Luis de Grandes, en presència i l’assentiment d’Iñaki Anasagasti (PNV), tot dinant fa uns dies a Madrid. Pujol no s’ha fet gran; és que és gran.

Així, doncs, Junts per Catalunya fa bé en no invocar/exigir el concert basc sigui amb en Puigdemont al front de la Generalitat o sense ell. Per contra, els d’ERC s’equivoquen demanant un «finançament singular» que no es troba ni en l’actual Estatut ni tampoc ha figurat mai a la Constitució. Disculpin, però un ja està més que tip tan de verbalismes inútils com d’imputacions falses al president Suárez. Provat es troba que aquest li oferí a Pujol el cupo i que Pujol el va rebutjar perquè... no volia recaptar els impostos! No hi ha més veritat que aquesta. Ves a saber si en Ramon Trias Fargas, que d’hisenda pública en sabia, va publicar el llibre Narració d’una asfixia premeditada per deixar constància que amb ell no es va comptar quan es va menysprear la proposta de Suárez.

Subscriu-te per seguir llegint