França, el canari de la mina

Fa mesos que el món aguanta la respiració davant la possibilitat que els petits brots de recessió desemboquin en un aterratge suau o en una patacada que pot fer mal. Aquesta setmana les borses s’han posat nervioses perquè han descobert que França té dificultats per aguantar els paràmetres de la seva economia. Per un costat té el deute que creix amb la dinàmica més elevada d’Europa, un deute del 111% del PIB que està en mans exteriors al país. Si el deute d’Espanya creix un 7%, el de França creix un 13% cada any. Per altre costat, el dèficit pressupostari és del 5,5% del PIB, pitjor que l’italià, i en augment. Les despeses públiques de França són del 57,5% del PIB, 10 punts per sobre d’Espanya i la ràtio de deute privat/PIB és el que creix més al món, un 40% en els darrers 10 anys, arribant a un nivell de deute del 228% del PIB. Amb aquestes dades, França necessita finançament exterior, però el seu balanç comercial és negatiu des de l’any 2005, amb un saldo de béns de -81.500 milions d’euros i un saldo de serveis positiu de 25.100 milions, cosa que fa que el saldo total sigui de -56.400 milions d’euros. Si ho comparem amb Espanya, el saldo total és positiu de 62.000 milions degut al turisme i a un cert equilibri de béns. Davant de tants desequilibris França s’ha d’endeutar més que la resta del món i, mentre els països del sud d’Europa redueixen els seus ràtios de deute (sobretot perquè creix el PIB), el de França augmenta.

Llavors, per què França té una economia amb un creixement tan baix? En anys recents, la Covid va tenir un fort impacte en les economies mundials, sobretot en les de Portugal, Espanya, Itàlia i França, dependents del turisme. La sortida econòmica de la Covid ha estat divergent segons els països i la crisi posterior de l’energia, lligada en part a la guerra d’Ucraïna, va tenir efectes notables, sobretot a Alemanya. Sorprenentment, França amb avantatges comparatius importants (energia nuclear i hidràulica) també ha tingut efectes negatius similars. Tot això, més la desglobalització de l’economia mundial, ha fet que els preus marxin de mare, descontrolats, molt menys a França per un bloqueig energètic que el govern va fer amb el pressupost de l’estat, per evitar una pujada de l’electricitat. Això va comportar greus conseqüències pel dèficit públic. França no ha pogut frenar una inflació del 4,9%, aprimant encara més el poder de compra del ciutadà. A tot plegat cal afegir que les despeses de l’estat francès no aturen de créixer en subvencions a les empreses des de fa 10 anys. Així, si l’any 2014 eren de 12.500 milions d’euros, el 2021 van ser de 58.900 milions, mostrant que les empreses no poden competir amb l’exterior si no reben ajudes.

De què viu França? El país té una economia social de mercat altament desenvolupada on el comerç intern significa un 65% del PIB, amb un sector serveis que és de dos terços de l’economia. La indústria està basada en la química, la bio-farmacèutica, l’agroalimentària, l’automòbil, l’aeronàutica i l’espacial. Té un sector públic molt desenvolupat que té per missió absoluta obtenir el millor nivell de vida dels ciutadans, cosa que aconsegueix relativament, amb un PIB per càpita de 40.800 euros.

El problema del model francès és que s’ha tornat pervers. La pressió fiscal és tan elevada, les garanties socials són de tal nivell, el problema de la immigració és de tal magnitud, que la majoria d’empreses no són competitives. Això obliga l’estat a dissenyar ajudes a empreses i a individus, per la qual cosa necessiten més funcionaris per gestionar aquest esquema.

Des del punt de vista polític, el desenvolupament de la cinquena república el 1958, amb separació entre presidència i parlament, amb eleccions a dues voltes, assegurava en certa manera la governabilitat a partir d’una majoria de govern. Però això s’ha trencat en els últims anys a mesura que l’extrema dreta ha anat en augment, fruit del descontentament amb el model del país. La demagògia ha anat en augment, amb molta gent culpabilitzant la immigració i la permanència a Europa dels problemes. L’alentiment de l’economia comença a partir de la crisi de 2009, any a partir del qual Alemanya i Xina es distancien de la resta de països pel fet que saben ser més competitius. Però el fons és la concepció del model de vida francès, amb una sobreprotecció del ciutadà i de les empreses, amb un estat que s’ha cregut Déu i amb una estructura administrativa que no es pot assumir. El model necessita una pressió fiscal exagerada per poder satisfer les demandes dels ciutadans que no volen treballar més enllà de 60 anys, ni massa hores anuals, essent una llosa per a les pimes que no poden quadrar els costos laborals i les taxes fiscals amb els ingressos, sobretot si han de provenir de l’exterior.

Aquesta setmana els bons del deute francès s’han disparat i tot el món ha entrat en alerta davant les noves eleccions del 30 de juny. Si guanya la ultradreta, el programa porta que el dèficit públic pugi fins al 8%. La situació es va apropant a la crisi de deute sobirà d’Europa l’any 2010 que va resoldre Mario Draghi amb aquella famosa frase: «Faré el que sigui necessari per salvar l’euro». El problema d’ara és que allò que va fer, la compra de bons dels estats, encara es fa i ja no hi ha més marge. Toca canviar el model i l’aterratge serà difícil. 

Subscriu-te per seguir llegint