L'economia catalana i el clau roent

Aquest dijous s’ha presentat la Memòria Econòmica de Catalunya 2023 a la Cambra de Comerç de Barcelona. La conclusió de l’informe és positiva, amb una economia catalana que ha crescut un 2,6% malgrat que els països veïns d’Europa tenen creixements molt menors. L’economia ha crescut en base a l’arribada de turistes estrangers, a un consum públic elevat i a un cert dinamisme laboral (conseqüència dels dos anteriors). L’informe insisteix en la bondat del creixement malgrat l’elevada inflació, els alts tipus d’interès i l’augment de les tensions geopolítiques. La comparació amb França (creixement del PIB en un 0,7%, Itàlia 0,9% i Alemanya -0,3%) estimulen l’esperança de que l’economia catalana ho està fent bé. Tots els economistes i polítics tenen aquesta visió positiva.

Que l’economia catalana creixi, es deu per sobre de tot perquè la població augmenta cridada per la demanda turística, amb una pujada de 140.140 persones (Δ 1,8%) i també perquè la inflació falseja el PIB amb un 3,2%. Per tant, per saber si l’economia catalana va bé cal observar com evoluciona el PIB per habitant en paritat de compra en comparació amb Europa. Doncs bé, a l’any 2006, agafant com a referència 100 la zona UE 27, el valor PPC de Catalunya era de 131,1, el 2012 havia baixat fins a 110,9 (per l’explosió de la bombolla immobiliària), el 2014 era de 114,5, el 2019 de 112,6, el 2020 va caure fins 101,9 i el 2022 estava a 104,5. És a dir, estem molt lluny dels valors prepandèmia en comparació amb els països del nostre entorn.

Els països grans d’Europa no creixen perquè la seva indústria s’ha enfonsat arran de l’augment dels preus energètics i de la pèrdua de competitivitat mundial. Catalunya no pateix la mateixa onada perquè el turisme internacional aporta un increment de l’activitat considerable que alhora acreix el número de llocs de treball i el número d’habitants, que també augmenten el consum intern. Afegim-hi que l’administració no ha deflactat els impostos en el valor de la inflació, fent que augmenti la pressió fiscal i la recaptació, permetent un augment del consum públic. Per tant, tenim mala peça al teler, amb un augment de la pressió fiscal, un manteniment de la inflació subjacent al 3% (que redueixen la capacitat adquisitiva del ciutadà), un augment de la població immigrant i una recaptació baixa per turisme. Aquest creixement no és capaç de resoldre els desequilibris de serveis que comporta l’augment de població, amb una productivitat que no creix. La meva foto és que el moment pot ser de transició, però que es veurà fortament afectat quan hi hagi una baixada de turisme internacional, i per la pèrdua continuada de riquesa (la importació de petroli no baixa). Enguany, amb la punxada de França, el turisme encara augmentarà més.

Quan l’estudi de la Cambra fa les previsions pels anys venidors diu que hi ha alguns riscos que podrien influir negativament, com l’augment de les tensions geopolítiques, una inflació subjacent elevada i una sequera persistent. Sembla que pel 2024 els efectes econòmics de la sequera s’hauran superat, caldrà veure tot i així els riscos meteorològics extrems degut al canvi climàtic. Però ja tenim segur que les tensions geopolítiques aniran en augment, que la majoria de països tindran descontentament de la seva població, fet que enrareix les relacions internacionals, influint en la inflació i l’exportació, per la qual cosa l’economia catalana s’agafa al turisme com un clau roent.

Avançar-se al que ve implica voluntat de resoldre els problemes actuals, com son la disponibilitat d’habitatge, la millora de la sanitat i de l’ensenyament (primària, secundària i formació professional), però també desenvolupar les tecnologies disruptives que han d’aportar més valor afegit i riquesa a la societat. Catalunya és un mal alumne exemplar en aquest àmbit, i les comarques de Girona encara més. Girona necessitarà el 2050 energia renovable per 10 TWh i ara només en genera 0,106 TWh. Dit d’una altra manera, per generar els 4,8 TWh d’electricitat que ara necessita, les comarques de Girona ho fan amb un 2,21% d’energia renovable, quan Espanya el 2023 ho va fer amb un 52,2% renovable i Catalunya amb un 15,7%. De la resta de tecnologies disruptives, com el cotxe elèctric autònom, la bomba de calor, la Intel·ligència artificial, la proteïna no animal o el robot humanoide, d’això ni en parlem, no existeixen en el nostre imaginari.

La conclusió és que restem enganxats a un model de turisme internacional que no aporta prou riquesa per resoldre la modernització del país, promou llocs de treball de baixa qualificació, crida l’arribada d’emigració, desincentiva l’ambició dels joves per l’excel·lència, en un bucle que no facilita la industrialització. Aquest model, igual al del Carib, al de les illes Seychelles, al de Tailàndia... és un model que no millora el benestar, que perpetua la pèrdua de qualitat de serveis que havíem obtingut i que ens allunya de l’objectiu de modernitat que esperàvem.

La gravetat és que el món polític només es mira les sabates i no aixeca la vista més enllà: mentre es creï treball cada mes, encara que no aporti prou valor per ajudar a la societat, ja els va bé. No veuen que anem enrere sense frens, en un carril que fa baixada.

Subscriu-te per seguir llegint