El dret a no decidir

Quines garanties hauria de tenir un referèndum de secessió? En cas de realitzar-se, com es garanteixen els drets de tota la ciutadania, la que es vol separar i la que no? És possible conciliar la secessió, un acte de ruptura, amb la democràcia, un principi de solidaritat? Per què la immensa majoria de democràcies del món es declaren indivisibles? Són algunes de les preguntes que el diplomàtic i polític Stéphane Dion intenta respondre al seu llibre Condiciones de la secesión en democracia (Tirant Lo Blanch), presentat a Madrid fa algunes setmanes.

Stéphane Dion, impulsor de la Llei de la Claredat redactada després de la celebració al Quebec dels referèndums de 1980 i 1995, ens recorda al seu llibre que per respondre a aquestes qüestions cal considerar que qualsevol decisió que es prengui en aquest terreny afectarà les pròximes generacions que no s’han pogut expressar (un problema que el Regne Unit ja està vivint amb el Brexit). També que encara que una de les claus per celebrar un referèndum de secessió és que hi hagi una majoria sostinguda en el temps, una pregunta clara i un resultat inequívoc, això continua sent insuficient per garantir els drets de ciutadania del conjunt de la societat, la que aspira a la secessió i la que no. Perquè el principi de ciutadania implica que els drets de les nacions no se superposen als drets de les persones.

I ens ofereix un exemple amb el que va passar el 1995 amb els pobles aborígens del nord del Quebec que van convocar els seus propis referèndums en què van expressar en més del 90% el seu desig que els seus territoris romanguessin al Canadà. Què hauria passat amb aquestes persones si s’hagués materialitzat la secessió? I de les altres que tampoc no la volien i tenien uns drets de ciutadania adquirits en democràcia que els haurien estat arrabassats? Dion ens recorda la importància del principi d’actuar amb bona fe en un procés d’aquestes característiques, cosa que en el cas dels pobles aborígens no es va complir perquè el govern secessionista del Quebec va declarar il·legal el seu dret a decidir.

El llibre, que inclou articles del catedràtic de Dret Constitucional Alberto López Basaguren i de l’investigador de l’Institut de Federalisme Comparat Francisco Javier Romero Caro, ens planteja, a més, una altra qüestió important. Per què gastar esforços a dividir un país en comptes de buscar fórmules que permetin conviure? Dion, un federalista declarat, defensa que les identitats múltiples no s’han de veure com a contradictòries sinó com a complementàries, que la diversitat no és un problema en una societat sinó una riquesa que l’Estat ha de protegir i ajudar a preservar. Mantenir un país unit implica entendre la seva complexitat i treballar perquè tothom se senti representat a les seves institucions, ens recorda.

Al llibre, Stéphane Dion, però també López Basaguren i Romero Caro, aclareixen que la Llei de la Claredat està lluny de ser (tal com alguns la plantegen des de Catalunya) una via fàcil per a l’autodeterminació. És justament el contrari, una eina per posar una sèrie de condicionants que evitin que es vulnerin els drets de ciutadania, com la dels pobles aborígens del Quebec que no volien la secessió o de la resta de canadencs per als quals el Quebec s’hauria convertit en un país estranger. Perquè aquest llibre ens fa reflexionar també sobre el fet que les persones han de tenir també el dret de no decidir, de no haver de manifestar-se sobre una secessió que és en realitat una mesura extrema plena d’incerteses.

Stéphane Dion conclou recordant que trencar un Estat modern i democràtic és en si mateix, fins i tot quan hi ha la millor voluntat de totes les parts involucrades, una tasca extremadament delicada, complexa i d’enormes proporcions en un món que és cada cop més complex i interconnectat. Una tasca que no podria tirar endavant sense bona fe, amb un suport realment ampli i, sobretot, fora del marc legal.

Subscriu-te per seguir llegint