Avui, me'n sobren

Julian Assange torna a ser a Austràlia, i encara que una part de mi té ganes de celebrar-ho, una altra part de mi està profundament trista i emprenyada. No perquè hagi sortit de la presó, és clar, si no precisament perquè s’hi ha passat molt de temps, massa temps. Exactament, dotze anys massa. Set anys, «refugiat» (per no dir reclòs) a l’ambaixada de l’Equador a Londres. I cinc més, tancat en una presó de màxima seguretat britànica. 1.901 dies en una cel·la de dos per tres metres, 23 hores diàries. Assange torna a ser a Austràlia, torna a poder passejar pel carrer, a sentir el sol i la pluja i el vent, el fred i la calor. Però per aconseguir-ho s’ha hagut de declarar culpable de conspirar per obtenir i difondre material de seguretat nacional. Assange torna a ser a Austràlia, a casa seva, on potser podrà aprendre a fer una vida normal amb la seva família, una vida que li va ser arrabassada perquè va mostrar al món les vulneracions dels drets humans que havien comès (molts) militars nord-americans. El país més poderós del món, en lloc d’espantar-se per les atrocitats comeses per les seves tropes, va decidir matar el missatger.

«Ja tinc tema per a aquesta setmana!», em dic: la llibertat de premsa! Però aleshores recordo una notícia que vaig sentir fa uns dies i que s’ha quedat donant voltes pel meu cervell: la de l’alcalde accidental de Ribera d’Ondara que va dir que el col·lectiu LGTBI+ és «el càncer més gran que té Catalunya» i que els vol ben lluny del seu poble. Aquest senyor, membre d’Aliança Catalana, va rectificar quan va veure que la líder del grup, en lloc de riure-li la gràcia, condemnava el seu missatge per contradir «els objectius fundacionals del partit». Sílvia Orriols criticava les declaracions d’Albert Puig, perquè AC «defensarà sempre els drets i interessos dels catalans, independentment de la seva sexualitat. No admetrem cap actitud homòfoba a les nostres files ni als nostres carrers» (em pregunto què farien si topessin amb un immigrant transsexual, per exemple). La disculpa de Puig dient que s’havia expressat molt malament i que creu «fermament que tots som iguals» no ha servit de res. Ha estat expulsat del partit d’ultradreta.

«Ja tinc tema per a aquesta setmana!», havia pensat en aquell moment: la celebració del Dia de l’Orgull! Però aleshores l’Ajuntament de Girona convoca un minut de silenci a la plaça del Vi «pels fets ocorreguts la nit de diumenge, en els que van perdre la vida, de forma violenta, dues persones veïnes de la ciutat». I penso: on és la paraula assassinat en aquesta convocatòria? I per què (quasi) ningú fa servir la paraula «gitano» en les notícies sobre aquesta tragèdia? Sento l’alcalde dient que no s’ha de pensar que «Font de la Pólvora és el Bronx» i que hi cal «una intervenció integral». I se m’ocorre que n’hi ha alguns que només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona (o quan disparen, en aquest cas).

Estic entre el riure i la indignació, ara mateix. Hi ha setmanes que ni un. I aquesta, me’n sobren.

Subscriu-te per seguir llegint