El consell de l’Enric

Ens trobem davant del portal, puntualment. Anem carregades: la Pilar ha comprat una fusta de formatges espectacular, i la Ruth i jo portem cerveses amb alcohol i sense, una ampolla de vermut, patates de diferents tipus i olives. Tenim la sort que just en aquell moment surt un noi del portal, i aprofitem per colar-nos a dins. Ens plantem davant la porta, piquem al timbre i esperem, encantades les tres amb la sorpresa que s’endurà la Moni -que s’ha trencat el peroné- quan ens vegi.

Triga una mica a obrir la porta i, en lloc de les festes que ens esperàvem, el primer que ens diu, amb el gest quasi contrariat, és: «El pis està fet un desastre!». La rebuda no ens desanima: entrem i li deixem clar que no venim a veure el pis, que la venim a veure a ella, que el que ens importa és ella. Fem veure que no la sentim quan es torna a excusar perquè la casa està desordenada. Passem fins a la cuina sense demanar permís, obrim armaris i calaixos buscant gots i coberts i bols, agafem gel del congelador, i parem a la terrassa una taula digna del millor brunch. Ajudem la Mònica a sortir i a seure al solet, i ens asseiem, amb ella, al voltant de la taula. La seva cara ja ha canviat: ara ja és la que buscàvem.

Aquesta reacció de la Mònica -«el pis està fet un desastre»- m’ha fet pensar molt. Jo també l’he tingut moltes vegades quan s’ha presentat algú que no esperava a casa. En lloc de mostrar sorpresa i alegria per la visita inesperada, el primer que he fet ha estat atabalar-me i disculpar-me per no tenir-ho tot net com una patena. O per no anar prou ben pentinada o prou ben vestida (com si normalment em passegés per casa de gala i acabada de sortir de la perruqueria).

He intentat recordar moments d’aquests, i diria que la gran majoria els protagonitzem dones. Aquest trobar-te algú al carrer i iniciar una conversa dient «perdona les pintes que porto, he sortit només un moment per llençar les escombraries». Aquest obrir la porta i justificar-nos pel desordre que ens envolta. Aquest impuls irrefrenable de fer un pròleg a la nostra intervenció en una reunió dient «ja em disculpareu, he sortit amb pressa de casa i no he tingut temps ni de posar-me rímel». Les disculpes per la nostra aparença, o per l’ordre o la neteja del que se suposa que són els nostres dominis, sempre per davant. Quin desastre!

Ja fa anys, un diumenge al matí va venir a casa inesperadament el que aleshores era el meu sogre. Li vaig obrir la porta, li vaig fer dos petons i el vaig convidar a entrar mentre li deia «passa, vols un cafè? Ja em sap greu, vaig feta un desastre i la casa està feta una merda!» L’Enric, que de vegades sembla boig però que en el fons és un home savi, va respondre: «Estàs a casa teva. No m’has de demanar perdó ni de donar explicacions». En aquell moment vaig pensar que era un molt bon consell, però me’n vaig oblidar. Potser ja va essent hora d’aplicar-lo.

Subscriu-te per seguir llegint