Himnes nacionals i futbol

El que més por em fa de l’Eurocopa són els himnes. Abans els himnes a penes es cantaven, i si es cantaven, es feia per sota veu. Tu veus ara els jugadors d’una selecció, formats abans de començar el partit, i quan sona l’himne es posen a bramar com si els hi anés la vida. I potser els hi va, perquè estem en uns temps que a qui no canta l’himne del seu país com si estigués a punt d’assaltar trinxeres enemigues, se’l titlla de poc patriota (hi ha gent que es pren a malament que el qualifiquin de poc patriota, en canvi d’altres, com jo, ho portem amb orgull). Abraçats els uns als altres com a soldats disposats al sacrifici, més que cantar, criden, i encara que no sé idiomes, intueixo que tots els himnes, noucentistes ells, parlen de sang, valor, enemics, pàtria, orgull, matar, honor i més coses estranyes que no arribo a endevinar què tenen a veure amb un partit de futbol, ni molt menys com contribueix a la victòria el fet de cantar-les a plens pulmons abans que comenci el partit. Abans, el futbol no era més que intentar fer un gol més que el contrari.

M’he fixat, això sí, que tot i que la majoria dels jugadors canten l’himne a crits i mirant a l’infinit, en cada equip n’hi ha uns pocs, tal vegada només un, que a penes el murmura, mirant tímidament al capdavant. No tot està perdut, són homes als qui els fa certa vergonya anar a jugar a futbol com qui es disposa a assaltar una posició enemiga. Canten baixet, com avergonyits que els seus companys s’hagin tornat bojos. Ignoro a qui se li va ocórrer per primera vegada això de tocar himnes nacionals abans de competir esportivament, no m’estranyaria que hagués estat algun dictador del segle passat.

El pitjor, amb tot, no són els jugadors, que, al cap i a la fi, es juguen ser vilipendiats si no canten amb suficient marcialitat i amb aspecte milicià. El pitjor és quan enfoquen les graderies i s’hi veuen els aficionats cantant l’himne amb més ràbia i entusiasme encara, dones i nens inclosos. Quan sona l’himne, les aficions deixen de ser aficions i es converteixen en milícies paramilitars, o aquesta és la impressió que fan.

Una excepció són els espanyols, en alguna cosa havíem de ser millors que els altres. Com que el nostre himne no té lletra per més que s’obstini Marta Sánchez, els aficionats s’ho prenen de conya i el taral·laregen rient-se’n. Vestits de toreros, bevent cervesa, i cridant el ja famós «lololo» mentre sona la música, semblen els menys bel·licosos. Els jugadors no diuen «lololo», tot i que haurien de fer-ho, sinó que es limiten a agafar-se per les espatlles mentre en les graderies s’arma gatzara. Tots els himnes haurien de ser així. Per postres, els jugadors espanyols no s’han de preocupar d’aprendre’s cap lletra, cosa que és d’agrair entre nois incapaços de dur a terme cap declaració si no és començant «jo crec que...» Han de preocupar-se, això sí, de compondre una figura gallarda i mirar a la llunyania, que encara recordo la que li va caure al pobre Piqué perquè tenia el costum de mirar a terra mentre sonava l’himne nacional. I això que, al cap i a la fi, la pàtria és aquí, a terra, i no mirant els núvols o algun ocell que passa per allà, com feia Sergio Ramos.

La de l’himne és una de les raons per les quals mai no seran oficials les seleccions catalanes (tret que ho necessiti Pedro Sánchez per a continuar manant). Entre no tenir lletra i tenir un himne bel·licós, Catalunya va triar la pitjor opció: tenir un himne amb lletra, però soporífer. Així no es pot presentar ningú a jugar a futbol. Fins i tot quan la lletra diu «és l’hora d’estar alerta» sembla estar alertant que ningú s’adormi. Com podrien defensar, ja no la terra, sinó la seva porteria, uns jugadors que cauen de son per culpa d’haver cantat Els Segadors. Com podria tremolar l’enemic davant els jugadors catalans, si estan tots ensopits a causa de l’himne que acaben de cantar.

Subscriu-te per seguir llegint