Contra nacionalisme i negacionisme

Catalunya, Espanya i Europa viuen moments complicats amb avenços de qui vol trencar les regles que han configurat les bases de la UE actual. El negacionisme, sigui científic o dels drets individuals, i els nacionalismes, són les bases ideològiques d’aquests problemes. La por als canvis, a un futur incert i a perdre la identitat (o a adquirir-ne de noves) són els elements distintius. La por als canvis comporta no acceptar la realitat del canvi climàtic o culpar la immigració de tots els mals i, per contra, jugar amb les xarxes socials i usar-les per propagar mentides i teories basades en suposades conspiracions. El nacionalisme porta a la necessitat de tenir un enemic al qual s’ha d’odiar (com deia el general De Gaulle). Això ens porta per una part a la política de la confrontació i, per altra, al supremacisme, a la conclusió de què hi ha bons i dolents i, com no podia ser altrament, acceptar que els meus són els bons.

L’Europa que hem anat creant des del final de la II Guerra Mundial s’ha fet sobre bases contràries a aquestes idees que avui afloren amb força. S’ha construït sobre les bases de la col·laboració política i sobre la base de múltiples identitats compatibles. La col·laboració democràtica és la base del sistema de govern europeu i l’exemple de les identitats compatibles és el que sentim alguns que quan viatgem per Espanya diem que som catalans, quan viatgem per Europa que som espanyols, i a la resta del món diem que som europeus i sentim totes aquestes identitats sense que ens suposi cap problema.

El fet de l’acord sobre el CGPJ que acaben de firmar a Brussel·les PP i PSOE amb la intermediació de la CE, a part del seu valor en si per solucionar un problema que distorsionava la justícia i essent conscient de la seva component teatral, m’ha complagut perquè fa visible que Europa continua fomentant la col·laboració i no la confrontació. Ja sé que segurament no anirà més enllà, pot ser una flor d’un dia i potser no tindrem altres acords que farien falta per renovar altres organismes, però deixi’m gaudir de l’acord i la petita victòria dels valors europeus que visualitza.

En canvi, l’actitud dels partits independentistes dient que la llei d’amnistia és un èxit exclusiu dels partits independentistes, menyspreant els vots de socialistes i altres formacions em sembla d’un supremacisme de llibre. El menyspreu (per no dir l’odi) dels nacionalistes excloents a qui són federalistes o simplement se senten catalans, espanyols i europeus és una cosa irracional. Fa poc uns coneguts em van dir que ells només menjaven productes catalans (una cosa impossible tal com està organitzat el comerç) i d’altres diuen que l’únic que els importa és tenir una frontera que separi els bons (segons ells els catalans sense matisos) dels dolents (els espanyols també sense matisos). Inclús els que es mostren menys fervents poden fer coses com negar-se a un repartiment equitatiu dels immigrants no acompanyats deixant Canàries sola davant el problema al·legant que no volen entrar en una negociació amb altres CCAA. El nacionalisme divideix sense matisos, per ells són més bons els d’Aliança Catalana que els catalanistes de sempre que no creuen en el nacionalisme excloent i que són molt més democràtics. El nacionalisme sempre enfronta pobles. Ara i aquí tenim un enfrontament entre el nacionalisme dels independentistes i el dels nacionalistes d’Espanya, clarament representat per Vox i per alguns del PP. En mig queden atrapats una majoria de catalans i espanyols que volem col·laborar, que volem una entesa fraternal dintre i fora de Catalunya.

El passat cap de setmana es va celebrar a Barcelona el primer congrés de federalistes espanyols organitzat per Federalistes d’esquerres amb l’ajut de les associacions federalistes que s’han anat creant a les diferents CCAA, i de l’Associació per una Espanya Federal i de la Unió d’europeistes federalistes. Allà Xavier Arbós va parlar de que calia no donar la sensació, com passa ara, que l’obtenció de més autonomia només passa per la negociació quan es necessiten els seus vots per poder formar govern. Caldria que els partits espanyols tinguessin un projecte per a Espanya, un ideal a intentar obtenir per tal d’emmarcar tota negociació. Els socialistes ho van fer a la declaració de Granada que firmaren Rubalcaba i Pere Navarro i que semblen haver oblidat. En el PP García Margallo va escriure el llibre Por una convivència democràtica en què fa una proposta de reforma de la Constitució en clau federal. Tot això és el que caldria discutir per intentar trobar respostes consensuades. La darrera taula rodona tractava de possibles propostes per avançar en el federalisme. Allà vaig fer una proposta amb tres nivells: (1) Explicar i promoure, com es va fer durant la pandèmia, petites coses que facin veure que el federalisme de fet funciona com passa amb les reunions sectorials, (2) Intentar fomentar la col·laboració entre CCAA per sobre de la queixa, reunions i contactes horitzontals entre CCAA per organitzar conjuntament esdeveniments, avaluar experiències, etc. i (3) Fomentar llocs d’encontre per dialogar entre dretes i esquerres per consensuar les bases d’un acord sigui per reformar la Constitució, sigui per avançar en el federalisme de fet.

Mentrestant haurem d’esperar a veure què passa a les eleccions franceses (i americanes) i com es resol la formació de govern a Catalunya. Com sabem, a Catalunya només tenim dues opcions, o govern presidit per Illa o repetició electoral, tota la resta són cabòries provocades per un excés de somnis o qui sap si d’alcohol.

Subscriu-te per seguir llegint