«Al final, la música popular ens uneix a tots els pobles»

Tot i que el nom d’Alba Carmona va començar a sonar lligat al flamenc, quan va prendre el relleu a Sílvia Pérez Cruz a Las Migas, la cantant catalana defuig l’etiqueta de cantaora. Tant és així que el seu segon disc en solitari es diu Cantora, un concepte en què se sent més còmoda, perquè no se circumscriu a un sol estil i entronca amb la tradició d’explicar històries, perquè «contar és una de les coses més importants de la música». L’intèrpret actua dissabte amb el guitarrista Jesús Guerrero a la vintena edició del festival (a)phònica de Banyoles, en la presentació a les comarques gironines d’aquest segon treball, en què manté l’aposta per unir la música d’arrel i el moment present.  

«La cantaora canta un flamenc profund, que jo conec i pel qual he passat, però després de trobar la meva pròpia música sento que la figura del cantor, algú que, sense tancar-se a un etil, canta i conta el que està cantant, s’ajusta més a les meves necessitats com a cantant, de partir de l’arrel però fent que el cant viagi, cantant el que et ve de gust i el que sents», assenyala la catalana. 

I és que, apunta, una de les seves prioritats a l’hora de cantar és la paraula. «Hi ha cantants que tècnicament canten molt bé i expliquen molt bé la melodia però no la lletra. A mi el que m’agrada quan escolto música i el que més treballo quan canto és explicar el missatge de les cançons, que el contingut i l’expressivitat de la lletra estigui per davant de tot, perquè ha de traspassar», assegura. 

Salvador Sobral, el cantant de Berri Txarrak i Markooz s'afegeixen al cartell de l'(a)phònica

Quan es parteix de la música popular, transmesa durant generacions, un dels reptes és que connecti amb el públic actual. Això és un dels motius, explica, que l’han dut a desmarcar-se del flamenc més pur. «Els cantaors expliquen històries meravelloses però d’una època que no és la meva, perquè parlen de temes com el treball al camp o a la mina. Hi ha moltes connotacions que fan que tu expliquis molt bé el que et passa perquè ho estàs vivint, i jo no sentia aquests sentiments, em costava connectar-hi», diu. 

«M’agrada molt que tinguem una base que ens digui d’on venim, però sento que pertanyo a una societat diferent i els meves vivències són unes altres. La meva mare va viure una vida que no he viscut jo i la meva àvia encara una altra i tot això afecta la música, hi ha tendències noves que ens influeixen i per mi és molt orgànica la mescla de barrejar el d’on vens amb el lloc on ets ara», explica per la seva manera de treballar. 

«És molt divertit i creatiu venir d’una cosa molt ancorada, molt d’arrel i molt crua i investigar com ampliar-la amb les sonoritats d’ara», apunta sobre el seu segon disc, gestat durant la pandèmia amb un procés «lent i molt treballat». «Hi ha coses que les hem gravat dues o tres vegades perquè no em convencien, hem canviat prduccions i mescles... sentia que la música en frenava en un món que va massa ràpid», continua. 

El resultat és «una mescla de la sonoritat actual i la música tradicional, composicions pròpies a partir d’un viatge per la música popular ibèrica i llatinoamericana». Assegura que el disc és el reflex «d’on ve i com sent la música», amb cançons «que parlen del poble» i aborden qüestions com l’amor, la bruixeria o la relació amb les criatures tant en castellà com català, gallec o sicilià, 

«Al final, la música popular al final ens uneix a tots els pobles, jo he fet molts projectes amb músiques populars d’arreu del món i m’adono que el llenguatge és una circumstància d’on vius i on ets», apunta la cantant, que actualment viu a San Fernando, a Cadis, però enyora molt la seva Barcelona natal, una ciutat «molt oberta» a la barreja que li ha permès «moltes coses que en altres llocs no serien possibles». «Les meves arrels, la meva formació i la meva inspiració són a Catalunya, i el català és el meu idioma i per això per mi és totalment natural fer música en català», assenyala. 

Subscriu-te per seguir llegint