Marina Herlop: «Si volgués fer una música que ho petés, no em sortiria»

«Si volgués fer música que ho petés, no em sortiria», assegura la cantant, pianista i productora Marina Herlop (Piera, 1992). I si petar-ho és sumar escoltes i reproduccions a les plataformes, certament, això no entra en el seu negociat, però la realitat és que la catalana porta tres anys de vertigen, convertida en un referent de la música experimental a escala internacional, sumant elogis -entre els quals, els de la mateixa Björk, amb qui se la compara- o d’una publicació del prestigi de Pitchfork. Precedida per aquests reconeixements, l’electrònica de paisatges tenebrosos de Marina Herlop (acrònim d’Hernàndez López) arriba aquest divendres a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles en la primera jornada del festival (a)phònica, que també comptarà amb Albert Pla i Gorka Urbizu com a noms destacats.

Salvador Sobral, el cantant de Berri Txarrak i Markooz s'afegeixen al cartell de l'(a)phònica

Reconeix que la voràgine a la qual l’han sumit els seus dos darrers discos, Pripyat (2022) i, sobretot, Nekkuja (2023), ha estat toalment inesperada per algú que «només volia viure de la música sense haver de tenir una altra feina». «Ho he rebut amb els braços oberts, però com un extra, com un ‘mira què t’emportes a més de poder viure d’això’», confessa.

«La preocupació que tenia abans per no saber construir el discurs de la meva vida ha deixat d’existir i s’ha substituït per una certa sobreestimulació, però em sembla que té solució», assegura, amb l’esperança que com més creixi el projecte, més «llibertat» tindrà per desaparèixer uns mesos.

«Sento el reclam intern d’endreçar més la meva vida i tinc la fantasia i el desig de parar i dedicar-me a fer menys coses i amb més profunditat, però soc conscient que tot això és la conseqüència que tot estigui anant bé, per això no em queixo, però el següent pas ha de ser capaç de desaparèixer per poder tornar», afirma.

I és que, apunta, la preocupa «l’accessibilitat les 24 hores», perquè «té repercussió directa en la memòria, la concentració i com es viuen les coses, perquè costa concedir a cada experiència el valor que té», però també en la manera de fer música. «No afecta la creació, la impedeix directament. Els dies em passen fent petites tasques i, el que és més difícil, concentrar-se i fer música no ha tingut espai. He de fer el procés d’abandonar el món de Matrix i, encara que no sigui desplaçar-se físicament, anar a un altre lloc a fer música», assegura rotunda.

Perquè Marina Herlop parla de la música com un espai físic: «sento que accedeixo a un lloc i hi ha unes entitats o déus que a vegades són allà i t’ajuden». «Mai he sigut religiosa o espiritual, però aquesta imatge m’apareix recurrentment i, per tant, per mi té sentit», diu.

La portada del seu quart disc, Nekkuja, està il·lustrada amb un paisatge de vegetació frondosa, perquè el jardí li funciona com una metàfora del procés que li permet unir sintetitzadors, percussions, samples, piano i una veu que llança missatges críptics en català i una llengua indesxifrable. 

«El jardí és alhora un refugi i un laberint, un lloc abstracte on accedeixes quan crees i que guarda el millor i el pitjor: hi estàs protegida, però al mateix temps destapa la relació amb tu mateixa, surten els fantasmes, t’exposes, saboteges les pròpies idees i et fa adonar-te si ets mandrosa o si et castigues en excés...», continua. 

Tot plegat, diu, fa que crear vagi acompanyat de «molt cansament, per voler fer el millor que pots fer, però comporta al mateix temps, experimentar un descans del dia a dia. Els teus problemes cobren un sentit més relatiu, hi ha un abandonament del món perquè les teves preocupacions i l’ego es dilueixen, et consagres a la música». «L’ego és allà, però no és la raó de fer el que estàs fent», afegeix.

Potser és per això que ha aconseguit arribar a on és driblant la tirania dels números de la indústria. «Em sembla tan fort que la gent vingui als concerts que no penso en les escoltes ni en l’algoritme, perquè la indústria musical encara no l’entenc. Si volgués fer una música que ho petés, no em sortiria. Faig música només pensant en què estigui ben feta, si això repercuteix en mi o en la meva carrera, és secundari», subratlla.

Assegura que «té tot el sentit que la música més escoltada sigui la que no suposa un repte a nivell d’escolta, que és digerible», perquè «passa en altres àmbits»: «a mi la cuina no em genera la necessitat de provar coses noves, a mi m’encanta l’ou ferrat amb patates i està bé que en la música passi el mateix».

«Però hi ha una part de les persones que escolten música que estan desitjoses de trobar la que no sigui la que ja s’escolta, i aquest grup és prou gran perquè alguns ens hi puguem dedicar. Jo visc dels concerts i allà noto el respecte i l’agraïment del públic per fer una música que no sé d’on surt, però no surt de voler petar-ho», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint