Quique Cárcel: «Vaig tenir una oferta irrebutjable però soc feliç aquí»

Arriba a Montilivi i el primer que fa és saludar el seu equip, sense deixar-se ningú. Busca un cafè, parla amb un parell de col·laboradors més, i accepta el joc de llançar-se, com en una màquina del temps, a bussejar pels deu anys plens d’emocions que porta a Montilivi. Una dècada culminada aquesta temporada amb l’històric bitllet per a la Champions gràcies a un increïble tercer lloc a la lliga de Primera, i que abans es resumeix en cinc play-off, dos ascensos a l’elit i un descens. Quasi res. El millor que es pot dir de Quique Cárcel, l’arquitecte de l’èxit, 50 anys acabats de fer, és que en tot aquest temps no ha canviat. I aquest és el seu valor principal, admès per ell mateix: «no m’agradaria que la gent digués que ara soc així i abans era aixà», confessa amb naturalitat algú que ha passat de gestionar la misèria, el 2014, amb un límit salarial que no arribava als dos milions a fer-ho ara amb més de 50 i, la temporada que ve, es calcula que almenys 75. El mateix que acaba de vendre Aleix Garcia per 20 i que ha fitxat el prometedor txec Krejci per al voltant de 12, operacions mai vistes a Montilivi i que, possiblement, encara se superaran aquest estiu.

«El mercat de Segona B és molt exportable, hi ha grans jugadors». Aquesta va ser la primera declaració d’intencions, el dijous 3 de juliol de 2014, quan va ser presentat a Montilivi per l’aleshores president Francesc Rebled, com a substitut d’un Oriol Alsina que, amb l’ascens del Llagostera a Segona A, va preferir renunciar al Girona per atendre el seu projecte personal en exclusiva. Alsina va ser qui va recomanar-ne la contractació, després d’haver-se quedat tres anys a les portes de dur l’Hospitalet al futbol professional.

Fugir per cames

Cárcel sempre havia pogut viure del futbol, com a jugador va estar a la base del Barça, i al Leganés i el Cadis, entre d’altres, on va tastar la categoria de plata, i un cop retirat era director esportiu de l’Hospitalet i impulsava una escola de futbol. Girona li obria les portes del futbol professional i s’hi va llançar de caps, per molt que després dels primers contactes amb el club, que era propietat de Josep Delgado, li passés pel cap fugir per cames. «Quan vaig arribar el club estava en greus problemes econòmics, vam fer la plantilla 2014/15 amb moltes adversitats, i tot i això va ser l’any que l’ascens se’ns escapa el dia del Lugo, fent 82 punts. El primer que em van dir era que el nostre límit seria de 1,6 milions i que ja en teníem gastats 1,7. Amb només 13 jugadors a l’equip i la necessitat d’haver de parlar amb David Garcia, Jandro i Juanlu, peces importants, perquè si no es rebaixaven el sou havien de sortir», recorda. Es van quedar tots tres. Alsina havia fitxat Granell, i Cárcel, que pensa que el seu primer reforç va ser Aday, també va portar gent que va donar un rendiment extraordinari com Sandaza o Cifuentes.

Allà engegava des de zero, sobre un solar gairebé ple de runes, que havia estat a un pas de Segona B però que miraculosament amb Pablo Machín s’havia evitat, el que és el Girona de Champions d’avui. «Em sento un privilegiat, faig el que m’agrada, al costat de casa, i que en el futbol d’elit algú porti 10 anys al mateix club costa de veure perquè el que valen són els resultats, i també hi ha molt desgast, confessa el director esportiu, que es va agafar a aquella «oportunitat» tan fort que aquí segueix, amb contracte fins el 2027, i Déu dirà si més enllà, que per voluntat seva no quedarà. «He tingut ofertes, m’han vingut a buscar, i fins i tot en vaig rebre una d’aquelles irrebutjables. Però no vaig dubtar, tot i que em va fer trontollar. No em plantejo marxar perquè quan ets feliç en un lloc, no ho espatllis», assegura l’arquitecte d’aquest millor Girona de la història.

«He anat pas a pas, si m’ho diuen el 2014 tot el que hem fet no m’ho crec. És un conte. Una cosa inimaginable, un somni. Hem anat superant-nos a nivell de reptes i pràcticament es pot dir que per a mi totes les temporades han tingut una intensitat màxima», diu el responsable esportiu del Girona, que per desconnectar s’agafa al pàdel («m’agrada molt fer esport), a la família i als amics, el mateix que ha hagut de posar-se les piles amb l’anglès, «perquè aquest món ho exigeix, sobretot des de l’entrada del City. Tinc un bon nivell, però encara em queda molt per aprendre».

Aquell Girona 2014/15, que va mantenir Machín a la banqueta després del «miracle» de la permanència anterior, es va fer «a cost 0 i amb jugadors cedits». L’haver de fer reduir el sou a tres jugadors «marcava la duresa d’aquell moment» però se’n va sortir. L’equip va ser tercer, amb 82 punts, i no va pujar directe per l’empat del Lugo (1-1) en l’afegit del darrer partit de lliga. «El que va venir després contra el Saragossa era previsible, tot i el 0-3 d’allà. L’equip tenia molts problemes físics i mentals, no em va sorprendre. El que havia sigut una garrotada duríssima havia sigut allò d’abans, allò del Lugo», admet.

De Machín a Míchel

Dos entrenadors han marcat aquesta dècada de Quique Cárcel al Girona: Pablo Machín i Míchel Sánchez. El sorià no era una posta seva, l’havia dut Oriol Alsina, i segurament proposa un credo futbolístic diferent del que agrada al barceloní, molt més alineat amb les idees de Míchel. «Però amb Machín vam fer coses molt xules. No el coneixia personalment. Quan arribo, Juan Carlos Moreno, que amb Ivan Hammouch són els meus homes de confiança, i que tenia relació amb ell perquè havia sigut el seu segon, de seguida em va dir que ens entendríem. Que teníem maneres de veure el futbol diferents, però que hi hauria connexió. I així va ser. Vam connectar. Jo em vaig adaptar a ell. Vaig entendre perfectament el que volia i vaig buscar aquells perfils. Ens va sortir bé. Aquell any de Lugo va ser el primer pas per començar a créixer i, per exemple, va dur una nova propietat, que ho necessitàvem».

Amb l’arribada dels francesos Dutaret i Boudjemaa, amb Pere Guardiola ja fent d’intermediari, i encara sense el City, es va millorar una mica el pressupost «i vam crear un equip guanyador, reconeixible, amb les idees molt clares, capaç de fer dos play-off seguits, el segon el vam perdre amb l’Osasuna, i acabar pujant directe el 2017. També feia aquell Girona un futbol que agradava, i Machín va acabar la seva obra salvant l’equip amb comoditat i regalant tardes com la victòria contra el Madrid per Sant Narcís (2-1) o el 6-0 contra el Las Palmas». 

El sorià marxa de Girona el 2018 «en un moment fantàstic, se’n va al Sevilla i s’ho mereixia al 100%, surt per la porta gran». I deixa un buit que va costar cobrir. Cárcel, tot i que amb Eusebio el Girona va acabar baixant a Segona fent 3 punts dels últims 30, té l’exjugador del Barça en un pedestal. «Allà vam anar a per un entrenador que va crear alguna cosa del que estem vivint ara. Eusebio va canviar l’estil de joc, va fer créixer molts futbolistes com Aleix o Douglas Luiz. Era una situació que inicialment semblava idíl·lica, el post Machín, teníem un altre entrenador amb valors, a falta de 10 partits del final parlàvem de la renovació i ens vèiem salvats. Tenia valors personals molt grans. Va fer creure que jugant bé a futbol es podien assolir resultats. De sobte, però, tens 4 o 5 partits que, si mirem el que va passar al camp, res semblava normal: Ferran amb el València, l’Athletic ens remunta, l’Espanyol ens guanya al darrer minut per un xut llunyà que va al pal i toca l’esquena de Bono i entra, el Vila-real ho fa gràcies a una contra.... Ens va passar una mica com el Las Palmas aquesta temporada, jugues bé, però perds i et vas acostant al precipici, i entren els nervis».

Cárcel recorda que tot i perdre contra el Valladolid i el Celta, rivals directes, va decidir mantenir Eusebio. El Girona va guanyar el Sevilla, però després a Getafe va fer llufa. «Allà l’equip va ser molt dèbil. Ens la jugàvem a casa amb el Llevant i també ens van remuntar, i fins i tot el VAR va tirar enrere un penal a favor». Ell ho té clar. La crítica més ferotge que ha tingut en aquesta dècada va ser mantenir Eusebio, més que el fitxatge d’un Doumbia que, això sí, admet com a culpa haver permès que arribés en les condicions que ho va fer i que li van requerir dos mesos per posar-se en forma, al nivell dels companys. Unzué, Pep Lluís Martí i Francisco, i una pandèmia pel mig, tampoc van ser la solució, amb dues promocions fallides contra l’Elx i el Rayo, ben doloroses. Fins que un tal Míchel Sánchez es va creuar pel camí. Mirades, complicitat, un ascens a Primera, a Tenerife, ara ha fet dos anys, i la galàctica temporada que s’acaba. No hi ha massa més a dir.

El paper del City

Ara que el Girona és en boca de tothom ha sigut quan més s’ha parlat del paper del City, tot i que fa temps que el holding anglès té pes a Montilivi (encara que això estigui en vies de canviar, per exigències de la UEFA, en coincidir tots dos clubs a la Champions). Cárcel valora que «on ha creat més creixement el City és a nivell d’imatge, tenir un club així al darrere, tot i que el City de fa vuit anys no és el d’avui, ni tampoc ho érem nosaltes. Ells encara no eren guanyadors, tot i que es veia cap a on volien anar, començaven a comprar clubs, i ho liderava tot Ferran Soriano». Segons el director esportiu del Girona «tot va fer que la gent cregués també en el projecte del Girona. Però per pressupostos i temes de mercat, no. En aquell moment gràcies al City vam poder renovar Lejeune i portar Sobrino, operacions que no són astronòmiques però que ens permeten projectar que el Girona va millor. Haver jugat la final del play-off de 2016 amb l’Osasuna també ens millora la imatge, tot i no pujar. No era el Girona de quan vaig arribar, tenia un altre tarannà».

A Quique Cárcel també se li han criticat alguns dels jugadors que han arribat cedits a Montilivi des de Manchester, noms com Angelinho o Marlos, o el porter Muric, que van sortir per la porta del darrere. Ell es defensa: «Ara el món City i el món Girona estan més a prop, però poder fitxar algú d’allà segueix sent una utopia, imagini’s uns anys enrere. Els sous són molts importants, les perspectives dels jugadors també, i els agents volen dur-los a Primera. No tenia gaire sentit el que la gent esperava. Ara ja es pot explicar. Ara, com que estem més a prop del seu nivell, poden venir jugadors de més nivell. Quan pugem el 2017 el Girona ha crescut en imatge tot i tenir un pressupost mig. Aquí ja es parlava de la ciutat esportiva, començaven a passar coses, l’afició cada cop estava més engrescada. El futbol base havia millorat. Es veia un altre projecte. El City va millorar la marca, també creixent en silenci des de dintre, professionalitzant estaments interns. Aquell ascens de 2017 ens acostava al City, però tampoc tant perquè, a pesar de tot, la gent no acaba de confiar en un debutant a Primera i era difícil pensar en segons quins jugadors. El City et vol ajudar però hi ha jugadors que no s’ho creuen. Maffeo va ser un dels primers a destacar. Però per a mi la primera gran aposta que fan ells amb nosaltres és Douglas Luiz. Arriba molt jove i Machín, que el que vol és evitar el descens, confia més en Granell, Pere Pons... Al final Douglas surt d’aquí i arriba a l’Aston Villa. El gran objectiu és que tothom pugui créixer i la prioritat és l’esportiva, més que l’econòmica, que òbviament, també té pes». 

Els valors i la manera de treballar

Quique Cárcel és el mateix, potser amb algun cabell de menys, però això li passa a tothom. Ara bé, la manera de treballar «ha canviat molt. Ara estàs en una situació a nivell de força molt diferent. El que jo no he canviat son els meus valors personals. No vull que ningú digui que era així i ara soc aixà. Tinc valors i m’equivoco, però ningú podrà dir que he canviat, soc el mateix», assegura ara que ha tastat el futbol glamour, el caviar, el pernil de Jabugo. De gestionar engrunes a tenir per davant una temporada amb la possibilitat d’augmentar el límit salarial del Girona com a mínim fins a prop dels 80 milions d’euros. Si ho veiessin els avis!

«Jo ho visc amb molta il·lusió i naturalitat perquè tot és conseqüència del camí, del que hem anat creant. El Girona està molt fet a la meva manera. Al meu equip de confiança hi ha Juan Carlos Moreno, Ivan Hammouch i Sant Pou, però a la part semiprofessional també hi ha molta gent que em fan sentir orgullós. Això és com una família. Sé que la gent em respecta molt i aquest és el gran valor. Soc feliç, la gent somriu.

Sobreviure en el futbol d’elit, amb tot, no és fàcil. «Hi ha molts ecosistemes que conviuen», admet quan se li pregunta com es gestiona un fitxatge o un traspàs. Hi intervenen clubs, agents, representants, jugadors... Cárcel assegura que mai ningú no vol vendre «perquè hi ha por que si marxa una peça clau allò no funcionarà igual» però té clar que créixer també passa per aquí, «per aprofitar els ingressos que puguin entrar». Amb un Girona fort, es vol picar més alt. L’èxit no serà jugar la Champions, sinó consolidar el projecte a l’elit a cinc o més anys vista.

«Tinc lliberat per decidir, però en els temes econòmics hi intervé més gent, s’ha d’escoltar tothom, però tenim una gran sort, la propietat pensa més en allò futbolístic que en allò econòmic», assegura Cárcel. I subratlla que «el Girona s’ha gestionat sempre des d’aquí» malgrat el soroll que provoca anar bé i tenir el City Group al darrere, amb qui ara s’està modificant la relació per complir els requisits de la UEFA.

Viatja molt? Tampoc tant. «Jo intento estar molt proper al rendiment. Veig més el Girona que d’altres equips. La meva feina durant la temporada és seguir el que està passant al dia a dia, abraçant quan toca, o collant si fa falta, si alguna situació no m’agrada. I ara és el moment de construir. A l’Eurocopa potser hi aniré a veure algun partit, no ho tinc clar encara, tinc molta feina i marxar amb tots els fronts oberts que tinc, quan puc veure els partits per la televisió, no ho faré si no és estrictament necessari. Perquè està clar que si una cosa m’agrada la vull veure en directe», destaca.

Al «seu» Girona els agrada mirar als ulls dels futbolistes, i intentar conèixer-ne també les seves circumstàncies personals a través del seu entorn. «La mirada parla i de seguida pots calar la gent. Igual un futbolista de 200.000 euros l’any hi parles un cop i et sembla que no arribarà enlloc i, en canvi, un altre que cobra molts milions més és un grandíssim professional», detalla el descobridor de perles com Dovbyk o Tsygankov.

El desgast

Avui Quique Cárcel és un heroi que, possiblement, podria treballar al club on volgués... i segueix escollint Girona. I toca de peus a terra: «Sé que el que ve ara no serà duríssim, sinó el següent. Jo empatitzo molt amb la gent i sé que si dones caviar... Sé que em mataran si a la jornada cinc l’equip perd tres partits, n’empata un i en guanya un, i de sort. Ho tinc claríssim». Per això no vol saber res de xarxes socials, «m’estaria confonent», i ara que es lliguen els gossos amb llonganisses, recorda que «he passat moments molt difícils al club. Aquest any hi ha hagut errors. Hi ha jugadors que no han sortit bé. I em podrien dir, per què vas renovar Borja, si no ha jugat? Com que tot és fantàstic d’això no se n’ha parlat».

Cárcel no va al psicòleg «tot i tenir la psicòloga a casa», en referència a la seva dona. Assegura que «tinc salut mental i tinc capacitat de veure les coses. M’he desgastat molt després de dos ascensos, cinc play off, un descens, una salvació i una classificació per a la Champions, però segueixo amb la il·lusió d’un nen». Els dos cops més forts en aquesta dècada d’emocions els té clars: el del Lugo el 2015 i el descens amb Eusebio. «Jo m’he quedat sol, plorant, i l’endemà m’he hagut d’aixecar, animar a tothom, en uns moments en què els jugadors volen marxar. Aquest desgast emocional crema molt. M’he sentit buit, fotut, però he tingut capacitat de regenerar-me. Això es un premi, cada any tornar a viure el futbol professional. La meva família em dona afecte. I la clau és el que visc aquí. El que em fa sentir la propietat, admirat i respectat», diu. 

Els últims tres anys amb Míchel «m’han donat vida» i no amaga que, potser, qui sap, si la cosa no hagués anat com ha anat, hauria plegat per agafar aire. «El futbol són estats d’ànim i ara el tenim pels núvols. El que sento és que no podria ser feliç com aquí en cap altre lloc. Pel club i la ciutat. Sento que aquí puc desenvolupar la meva idea, el que no sé és si ho podria fer en algun altre lloc, on començaria de zero però hi hauria una sèrie de vicis adquirits. Aquí no hi havia res, era un solar i avui estic sentint-me un privilegiat dirigint això, a casa». 

I ara què?

«Estic molt il·lusionat. Per primera vegada estic en disposició de poder enviar ofertes per jugadors. Això no havia passat mai. Abans pensaves en un jugador que al mercat podia sortir per 8 milions però tu només te’n podies gastar dos o tres», afirma sobre el que li espera aquest estiu, construir el Girona que debutarà a la Lliga de Campions.

A l’hora de comprar té clar que «com més arrisquis a nivell de preu, pitjor et pot sortir perquè les expectatives que crearàs seran més altes». Cárcel no dona xifres de quin pot ser el límit salarial d’aquest proper curs, però el situa en menys de 80 milions. En tot cas, assegura, «venint d’on venim, encara no m’ho crec».

De moment ha tancat la venda d’Aleix al Bayer Leverkusen i l’arribada de Krejci, «que ens pot donar tres o quatre anys molt bons». «No hem de comprar per vendre, hem de comprar per consolidar el projecte. Jo no vull vendre Dovbyk, però si paguen 40 milions, no hi pots fer res, s’ha de vendre. El més important és aprofitar tot això per consolidar el Girona a l’elit», reitera.

Més de cent fitxatges

Cárcel no sap dir quants jugadors han arribat al club des que ell porta la direcció esportiva. Més d’un centenar segur, fent nú meros rodons de 10 cares noves per 10 anys. El que ara valora és que, en uns moments en què molts clubs estan sobrepassats del límit salarial, mirin el Barça, el Girona està per sota, no té deutes, i es pot permetre anar al mercat amb força, una força fins ara inèdita. Espera un mercat llarg «però al juliol quan comencen les pretemporades, també comencen les presses i tot s’acaba accelerant». A més creu que l’Eurocopa ha fet que algunes operacions s’hagin intentat tancar abans perquè el torneig continental no les encarís, en cas que els protagonistes hi haguessin brillat. 

De tots els jugadors que ha portat, creu que Savinho és el millor. «Algun dia se’n parlarà, que va jugar al Girona. Serà històric i un orgull haver-lo vist aquí, amb un pas humil i compromès», afirma. També el va impactar Douglas Luiz, però no va triomfar. Doumbia torna a sortir a la conversa. No sap si va ser la seva pitjor operació però reitera el mea culpa en haver permés la seva arribada passat de pes i de forma. Però allò ja ha prescrit i avui el Girona és un altre.

L’orgull gironí que puja

Subscriu-te per seguir llegint