Quinze amb tretze

Em vaig passar molts anys preocupada pel fet de no recordar cap dels noms dels ossos de l’esquelet humà. Ni dels músculs que els recobreixen. Com podia ser que els hagués oblidat del tot? Tampoc recordo gaire res de la geografia espanyola, però si algú em diu Mulhacén, o Nalón, o cap de Gata, si més no, em sonarà. Ara, si sentia escafoide, o braquial, o supinador, el meu cap explotava: com podia ser que hagués oblidat completament tot això?

Per sort, vaig resoldre el misteri ja fa temps. En una trobada amb antigues alumnes de les Dominiques, vaig comprovar que no era l’única que havia oblidat l’anatomia humana, i una –només podia ser la Titi– es va decidir a investigar per què teníem totes aquest buit mental. L’explicació és senzilla i horrorosa alhora: en un canvi de pla d’estudis es va avançar la impartició d’aquests coneixements. Just quan nosaltres passàvem al curs on fins aleshores s’havien estudiat els ossos i els músculs, l’anatomia es va avançar al que nosaltres acabàvem de fer. No és que ho haguéssim oblidat, no: és que mai ho vam aprendre. Però tot i així, vam anar passant cursos.

Això em va venir al cap després de la discussió que vam tenir la Maria, la Salo, la Bea i jo amb la cambrera i l’encarregada d’un local del centre de Girona. Hi havíem anat a picar alguna cosa i, quan vam anar per pagar, ens van demanar si volíem fer-ho juntes o per separat. «Ah, si ho podeu dividir, fantàstic».

«Quinze amb tretze cada una», va dir la treballadora, mentre ens deixava el compte al davant. La Maria, que és ràpida com una fura, va dir de seguida: «Perdona, però si el total són 60,40€, per què ens cobres quinze amb tretze? No ve de tres cèntims, però no ho entenc». La noia se la va mirar amb cara de no saber de què li parlava, i només va dir que el sistema de càlcul integrat a la caixa deia que havíem de pagar quinze amb tretze. «Deixa estar el sistema. La divisió és rodona: seixanta amb quaranta entre quatre són quinze amb deu, no ho veus?» No, la noia no ho veia. Va anar a buscar l’encarregada, i li vam repetir la pregunta: d’on sortien els tres cèntims de més? De molt males maneres, va reproduir el que ja ens havia dit la cambrera: que el sistema feia la divisió i si el sistema deia quinze amb tretze, eren quinze amb tretze. «Doncs el sistema està mal programat», li vam dir. «O bé en sap molt i de tres cèntims en tres cèntims va fent uns bons diners extres».

L’encarregada insistia que si el sistema donava aquella xifra, era la bona. I nosaltres només li repetíem que, fins on ens han ensenyat, quaranta entre quatre són deu, i no tretze. Però no hi va haver manera de fer-ho entendre a aquell parell: si el sistema hagués dit disset amb vint-i-vuit, també s’ho haurien cregut.

Em sembla improbable que un canvi de pla d’estudis pugui haver deixat aquelles noies sense ensenyar-les a dividir. Més aviat em temo que mai en van aprendre (per a què, si ja hi ha màquines que ho fan per tu?), però que també van anar passant cursos. I el que fa més por és que elles –i intueixo que milers com elles– no tenen manera de posar en dubte el que els diu «el sistema».

Subscriu-te per seguir llegint