Algunes conclusions post 12 de maig

Aquestes darreres eleccions han estat unes eleccions estranyes, diferents a la majoria d’eleccions catalanes que hem viscut històricament. No tant pel resultat sinó per l’ambient amb el qual s’ha anat a les urnes.

- Canvi de cicle polític: El cicle polític és el que marca la política. Els cicles no són res més que els «corrents d’aire» que marquen un període de temps determinat -entre 6 i 12 anys- i que afavoreixen certs plantejaments polítics en detriment d’altres ideologies. És evident que aquestes eleccions, com abans les municipals, les generals de juliol i ben segur les europees de juny tanquen un cicle polític. Un cicle que en clau catalana ha estat molt marcada pel procés però també per les conseqüències de la crisi del 2008. Uns 10 anys de política catalana que ha estat marcada pels aires favorables a l’independentisme i l’esquerra més desacomplexada.

Això ha canviat. Entrem en un nou cicle polític molt marcat per una onada reaccionària que és en bona part resposta al darrer cicle. Pel que fa al tema nacional, és evident que el cansament i la voluntat de passar pàgina ha afavorit al PSC de Salvador Illa que ha tret un molt bons resultats electorals.

- Els reptes del sobiranisme tradicional: Una altra de les imatges que ens deixen aquestes eleccions és la fotografia sobre la implantació actual del sobiranisme tradicional. Una implantació molt desigual entre la costa i l’interior. Crec que després del cicle vinculat al procés haurem de tornar a interpretar els resultats no tant en la lògica de votant independentista com la de votant sobiranista/nacionalista. En aquest àmbit, més enllà del resultat concret, el més interessant és la tendència que marca que en el fons no deixa de ser una suma d’incompetències. Junts fa un molt bon resultat a l’interior de Catalunya, però té moltes dificultats per penetrar a l’àrea metropolitana de Barcelona a excepció de la capital i Sant Cugat. Per contra, ERC té un molt mal resultat a les comarques gironines, però és l’únic partit sobiranista capaç de competir amb el PSC a l’àrea metropolitana. Una zona on els republicans no treuen vots a Junts sinó a Comuns i el PSC. Aquesta força republicana en aquest territori és clau per entendre el futur del sobiranisme. Si ERC perdés la seva implantació en la regió metropolitana no seria en benefici d’un altre partit independentista sinó que aquests vots anirien majoritàriament als socialistes i comuns. Igual que Junts ha d’anar molt amb compte amb la forta puixança d’AC en els seus bastions electorals, ja que a causa de la seva poca penetració metropolitana, li costarà molt compensar aquesta pèrdua de vots amb vots d’altres zones i això pot incidir en una baixada de resultats en el futur.

- El creixement reaccionari: Aquell país que creia que tot estava per fer i tot era possible s’ha despertat del somni i s’ha trobat una realitat molt diferent. Al llarg d’aquesta darrera dècada -i ja veníem de dues onades gegants- la societat ha canviat completament. La Catalunya dels 8 milions no té res a veure amb la dels 6 milions. I això en només 20 anys. La immigració és el tema que marcarà l’agenda europea en els pròxims anys. Ja ho havíem vist a altres països europeus, però no ha servit de res. Ja som europeus, un 12% dels vots dels catalans són per a discursos d’extrema dreta. I a molts municipis, el percentatge d’enfila al 20 o al 30%. A Europa, l’extrema dreta ja governa països com Itàlia i Holanda. I a les pròximes eleccions europees segurament serà la gran vencedora. Això marcarà molt l’Europa dels anys vinents. A casa nostra, l’extrema dreta ha vingut per a quedar-se i continuarà creixent si els partits centrals del país no tracten amb rigor dos temes que ara com ara són clau: la seguretat i el creixement migratori.

- Un mapa electoral mirall, fruit d’una societat fragmentada?: El mapa polític català ha canviat aquest 12 de maig. S’ha trencat el triple empat de partits mitjans i sembla que anem a un mapa polític «mirall» en què les opcions polítiques estan duplicades en funció de la seva ubicació dins l’eix nacional. Així tenim dos partits «socialdemòcrates», dos partits «conservadors», dos partits de l’«esquerra autèntica» i dos partits de «dreta extrema». Tota una novetat. Un nou experiment polític sorgit de la diversa i imprevisible Catalunya.

- Govern o eleccions?: Cap partit té cap incentiu per intentar forçar una repetició electoral, però també és cert que els partits tenen molt pocs estímuls polítics per a formar govern. I enmig, l’electorat està fart d’anar a eleccions. Què passarà? És difícil de saber. El que té més números és un govern en minoria, però tampoc es pot descartar que s’acabin repetint les eleccions. Caldrà veure quins resultats hi ha a les europees, i sobretot, quina composició hi ha de la mesa del Parlament i qui en serà el president o presidenta. Això ens donarà moltes pistes del que pot acabar passant. I això serà ràpid. L’endemà de les europees ja s’ha de constituir el Parlament. Seran dies moguts. n

Subscriu-te per seguir llegint