Governar el turisme

En les darreres setmanes ha començat a emergir el malestar que genera en una part important de la població l’impacte del turisme en les principals destinacions turístiques. Ho hem vist a Las Palmas de Gran Canaria i a Palma de Mallorca. El malestar també s’ha començat a mostrar a Girona i a Barcelona. I de ben segur, sorgiran noves manifestacions sobretot en els llocs on l’impacte del turisme és més fort. El motor d’aquest malestar i l’origen de les manifestacions no és el turisme en si, sinó el model turístic tal i com funciona avui en dia.

I és que Espanya és el segon país del món amb més visitants, amb 71 milions a l’any. Catalunya, amb 18 milions anuals, lidera el rànquing de l’autonomia amb més turisme amb el 25% de tots els turistes de l’estat. A més, en els primers quatre mesos d’aquest any, el nombre de turistes s’ha incrementat un 14,5% respecte al 2023.

Som més atractius i la gent es mou més que mai. També nosaltres.

El dilema no és si turisme sí o turisme no. És evident que per molt que fem, continuarem essent un país turístic. No només pel clima i la Mediterrània, sinó també per la potència de Barcelona, i per l’interès que genera el nostre patrimoni, gastronomia, etc. I no és dolent que sigui així.

El problema és que el turisme, en els darrers anys, a més de ser el motor econòmic de la majoria de localitats costaneres i d’haver dinamitzat algunes zones rurals, està impactant d’una manera molt considerable en algunes ciutats fins al punt de perjudicar el dia a dia dels veïns que hi viuen. Ja sigui expulsant-los per l’increment del preu del lloguer, perjudicant la convivència per la dificultat de conviure amb apartaments turístics al mateix edifici o l’augment de terrasses, o bé per la transformació comercial dels barris.

Davant d’aquesta realitat, que no és una foto completa perquè hi ha altres zones on el turisme té un impacte menor i llocs on desitjarien més turisme, l’administració ha de canviar de xip i adaptar-se a aquesta realitat per evitar que la turismofòbia cali en un país on aquesta activitat representa el 12% del PIB i és juntament amb l’exportació i la inversió estrangera, els canals d’atraure recursos exteriors nets.

Cal que les administracions comencin a governar el turisme. Certament, algunes han començat a prendre decisions que limitin aquest impacte, però és important resituar el rol de l’administració pública en tot aquest tema. Fins a dia d’avui, l’administració s’ha limitat a fer tres coses: promocionar la destinació per atraure turistes, legislar sobre aspectes relacionats amb el funcionament d’aquesta activitat i en menor mesura, ha contribuït a posar en valor i comercialitzar recursos, serveis i productes turístics.

Les institucions públiques hauran de continuar fent tot això, però hauran d’adaptar-se a una nova realitat si volen que el turisme continuï essent una activitat que sumi al desenvolupament econòmic del país d’una manera sostenible i no una càrrega que porta més problemes que beneficis. I per això, cal governar el turisme, que no vol dir res més que liderar el turisme. Tenir clar quin tipus de turisme es vol, com ha de ser, quin turisme no es vol i per tant s’ha de reduir, i quin impacte és capaç d’assolir la societat per no deixar de ser com és.

Els municipis, les destinacions hauran de tenir una estratègica turística de veritat. En la majoria dels casos, per primera vegada. La cosa ja no va d’intentar atraure gent o fer activitats al municipi per tenir la gent entretinguda. Una estratègia turística vol dir, pensar el turisme i els seus efectes amb tota la seva complexitat: beneficis però també inconvenients.

En definitiva, governar el turisme voldrà dir:

• Analitzar la situació «real» del turisme a la ciutat. Quines zones tenen una càrrega excessiva i quines no. On es concentra l’ús turístic de la ciutat, etc.
• Decidir el límit turístic de la ciutat. Quants turistes pot acollir la ciutat sense que posi en risc la convivència.
• Decidir les taxes que han de suportar els beneficiats d’aquest turisme i on anirà a parar el retorn d’aquestes.
• Perseguir activament les activitats fraudulentes, estractives i que suposin un excessiu consum de recursos.
• Tenir clares les activitats que pel seu excessiu impacte al dia a dia dels veïns s’han de limitar o reduir
• Tenir molt clar quina aposta turística es busca. Quin tipus de turisme es vol i on es fa la promoció turística.
• Regular el monocultiu turístic en zones concretes de la ciutat. Ja sigui des d’un punt de vista residencial, comercial o d’oci.

Entre d’altres coses. Tot es podria resumir en tenir clar el pes que es vol que tingui el turisme en l’estructura econòmica i social de la ciutat, quin impacte es pot suportar i quin tipus de turisme es busca.

Això que sembla de sentit comú, és bastant innovador. Per dos motius: perquè no hi havia hagut mai el volum de turistes com en l’actualitat i, sobretot, perquè el turisme es concentrava en municipis eminentment turístics on tot girava a l’entorn d’un turisme eminentment estacional. El que ha canviat és que el turisme dura tot l’any i que també es concentra intensament a les ciutats. I això ho ha canviat tot.

Tenim per davant una nova realitat, que s’ha d’encarar sense prejudicis i amb les idees clares. I és l’hora de fer-ho. Abans de que sigui massa tard. I en benefici d’una activitat que pot ser eminentment positiva.