Apunts a l'inici de l'estiu

- Negociar en política: Un cop finalitzat el cicle electoral oficial, s’obre una etapa de negociació de dos mesos per veure si finalment tenim nou president de la Generalitat o si, per contra, caldrà anar a una repetició electoral i per tant, allargarà un cicle que per molts catalans s’està fent etern.

Salvador Illa i Carles Puigdemont intentaran convèncer a Esquerra Republicana que la seva és la millor opció per al país i per als interessos dels republicans. Venen dos mesos intensos de negociacions per tal que abans que s’acabi el mes d’agost, algun dels dos es presenti a la investidura. Si no, es convocaran automàticament les eleccions pel pròxim 13 d’octubre.

Serà molt interessant veure com van aquestes negociacions a tres bandes, per què fa temps que m’hi fixo i veig com a la política catalana hi ha dos corrents negociadors que marquen la majoria de les negociacions. Abans, es resumien en la manera de negociar dels partits petits i dels partits «tradicionals» però amb la implosió del mapa polític català, tot ha saltat pels aires i la cosa ja no és tan clara. Qualsevol pot negociar d’una manera o altra.

El primer model és el tradicional, fred, calculador i entenent la política com a quelcom per a professionals que saben deixar les emocions al marge i negociar per interessos. Així és com funcionen habitualment els partits sistèmics. Negocien posant les cartes sobre la taula i tenint clar quin resultat obtindran de la negociació. Justament perquè són conscients de fins on hauran de cedir o del «poc» que aconseguiran durant la negociació van preparant a la seva opinió pública, als seus votants i entorns, que el resultat esperable és un bon acord per al país i per al partit. Per tant, negocien sabent on poden arribar i preparant a l’opinió pública per l’acord.

La segona manera de negociar estava molt lligada als partits petits sobre els quals requeia la negociació però ara ja és extrapolable a qualsevol classe de partit. La diferència amb l’altre tipus de negociació és que no està clar què s’acabarà fent i la responsabilitat de l’èxit de la negociació recau en el que en té més interès. Per tant, l’èxit no està garantit. La segona diferència és que justament per això, el que demana una de les parts negociadora és una transferència política simbòlica i difícil d’aconseguir. I finalment, la tercera diferència és que durant la negociació, en tot moment s’allunya la possibilitat d’acord. Finalment, el pacte es pot produir o no, però el desgast polític és important perquè a diferència de l’altre model de negociació no es prepara a la mateixa opinió pública per a l’acord sinó que justament se la prepara per al no acord. Així, si finalment es produeix el pacte, una part del mateix electorat es mostra decebut i enganyat.

Són dos models diferents però que operen constantment en la política actual. Un veu la negociació com un intercanvi i l’altre, com una guerra. En els darrers mesos hem tingut molts exemples dels dos casos. Essent la negociació pels pressupostos dels comuns un exemple clar del segon model.

Veurem quin dels dos models s’imposa en aquests dos mesos d’estiu.

- El veritable problema de l’habitatge: La proposta de Jaume Collboni d’eliminar els apartaments turístics el 2028 no serà la darrera notícia en aquest sentit que es produirà. En vindran moltes més. I és que hi ha un veritable problema d’habitatge a Espanya. Sigui de venda o de lloguer. Molts són els motius que han portat a aquest punt. Però es podrien reduir a un augment cada vegada més gran de la demanada i un estancament reiterat en l’oferta. I això ha provocat una escalada de preus difícilment controlable. I és que la demanda ha augmentat bàsicament per l’augment de població immigrada i d’expats que demanda habitatge i pel creixement del nombre de turistes que demanden habitatges d’ús turístic. Aquest vindria a ser el resum.

Hi ha, però, un altre factor, jo diria que el més determinant, que impacta directament en el problema de l’habitatge i que és difícil de revertir. Avui en dia a Barcelona hi ha el doble d’habitatges unipersonals que ara fa trenta anys. En aquest període han passat de 100.000 a més de 200.000, un 13% de la població. I només un 25% dels habitatges barcelonins estan habitats per famílies. Per què és important aquesta tendència en la crisi de l’habitatge? Doncs perquè abans a cada llar hi vivia més gent -famílies de diferents generacions i més nombroses- i per tant, es necessitaven menys habitatges. Avui, a les llars catalanes, hi viu menys gent que mai i, per tant, es necessiten més cases. Si a tot això hi sumem els nouvinguts -2 milions a Catalunya-, els turistes i el fet que no hi ha hagut promocions públiques en les darreres dècades i molt poques de privades des del 2008, i ja tenim el problema.

Resoldre el problema de l’accés a l’habitatge no es pot encarar sense tenir en compte els canvis en els hàbits residencials dels catalans, que és extrapolable a qualsevol societat occidental. On es produeix la paradoxa de què menys persones necessiten més habitatges. I això és un repte majúscul.

Subscriu-te per seguir llegint