Refugis climàtics, llums i ombres

L’anomenada «onada de calor» és un concepte tècnic que no sempre és senzill d’entendre, ja que no és només un tema d’intensitat (molta calor) sinó també de durada. Per això, el Servei Meteorològic de Catalunya fa servir un criteri de duració i intensitat de la calor: s’han de superar uns llindars concrets (relacionats amb les màximes tèrmiques dels mesos d’estiu) durant un mínim de tres dies consecutius per poder parlar d’onada de calor. Però no cal preocupar-se per la definició: ja s’encarregaran els mitjans de comunicació d’anunciar-nos quan estiguem patint una onada de calor. A les portes de l’estiu, una nova preocupació meteorològica s’afegeix al nostre dia a dia, a banda de la sequera persistent.

De fet, un dels millors indicadors que demostren que estem sota una dinàmica de canvi climàtic, és precisament l’evolució temporal del nombre d’onades de calor a casa nostra. A Catalunya, en 50 anys, el nombre d’episodis s’han duplicat i, com a data més extrema, l’any 2022 vàrem patir un total de quaranta dies d’onada de calor.

Evidentment, aquestes situacions ens produeixen tota mena d’incomoditats, fins i tot durant la nit, quan resulta molt difícil poder dormir. Però una calor excessiva i sostinguda comporta un augment de la mortalitat i la morbiditat, especialment en els grups més vulnerables, persones que o bé per la seva situació socioeconòmica o bé per la seva condició, salut o edat pateixen de manera més directa els efectes de la calor, per exemple la gent gran.

S’ha calculat l’any 2022 es van produir unes tres mil morts a Espanya i més de 60.000 a tot Europa durant els dies que va haver-hi calor extrema a l’estiu. Hi ha estudis de fonts serioses que parlen de 150.000 morts a l’any a tot el món. Estem doncs davant d’una veritable pandèmia, silenciosa i poc comentada, que produeix estralls als més febles de la població.

En aquesta situació, ha sorgit un nou concepte, el de «refugi climàtic» que el CREAF de la Universitat Autònoma de Barcelona defineix com: «una zona natural o urbana que ofereix unes condicions ambientals benignes per protegir-se d’un context desfavorable, com ara massa calor, escassetat d’aigua, poc accés a un hàbitat adequat, etc. Podem trobar refugis climàtics a un parc, un passeig o una rambla amb arbrat i zona de fonts o amb accés a aigua natural, com poden ser un riu o una platja»

Reconeguda la necessitat, i creada la paraula, les administracions locals s’han dedicat a declarar solemnement espais de refugi climàtic, creant fins i tot una xarxa. Això de les declaracions solen tenir seguidors ràpidament (com ja va passar amb el tema d’emergència climàtica) donat que tenen poc cost i el paper ho aguanta tot. La majoria són espais interiors, que proporcionen confort tèrmic a la població (una temperatura de l’aire de 27 °C durant l’estiu i de 19 °C durant l’hivern), mentre mantenen altres usos o funcionalitats. Es tracta de biblioteques, pavellons esportius, altres equipaments municipals i fins i tot, piscines que un estrambòtic decret de qui encara és conseller d’Acció Climàtica va obrir la porta perquè els hotels i particulars poguessin omplir les seves piscines en plena sequera. Sort que de moment va plovent (sí, l’aigua cau del cel!) perquè l’aplicació del decret hagués estat un veritable embolic i via de no poques martingales per part dels espavilats de sempre.

Aquests refugis climàtics, si llegim el text de les declaracions, estan especialment dirigits a persones vulnerables a la calor i al fred (nadons, majors de 75 anys, malalts crònics i persones amb menys recursos, etcètera) i fins i tot es garanteix la gratuïtat d’aquestes àrees.

Davant aquest entorn de bona voluntat climàtica per part de les administracions locals, vull fer una reflexió. En primer lloc, no crec que la solució passi perquè la gent abandoni casa seva. I per dues raons fonamentals: perquè no tothom està en condicions de fer-ho (no m’imagino un malalt crònic, que no pot sortir del llit, anar fins a la biblioteca més propera per pal·liar la calor durant unes hores) i perquè no hi ha prou capacitat d’acolliment per part dels refugis climàtics de totes les persones que puguin tenir la necessitat. Caldria ser capaços d’esbrinar, si tornem a viure un estiu com el de l’any 2022, fins a quin punt les declaracions de bona voluntat han servit per a reduir el patiment dels ciutadans i evitar morts.

La solució no és treure a la gent de casa. Una vegada més, la població benestant no necessitarà refugis climàtics: tindran climatitzadors a casa, diners per pagar la despesa energètica i fins i tot, piscines particulars. Qui patiran les onades de calor seran els que viuen a habitatges mal aïllats i sense possibilitats econòmiques per posar-hi aire condicionat, penso que més que refugis externs hauríem de millorar les seves llars, amb ajuts econòmics perquè ningú vulnerable sofreixi el que ens ve damunt amb el canvi climàtic.

Soc conscient que són molts diners i temps, però si es van confirmant els pitjors escenaris del canvi climàtic, caldrà fer quelcom més que declaracions estètiques.

Subscriu-te per seguir llegint