Cal repensar el model de recollida selectiva

Reciclar les nostres deixalles domèstiques consisteix bàsicament a fer-ne una tria per a destinar-les als receptors de les cinc fraccions (vidre, paper, petits envasos de plàstic i metàl·lics, orgànica i resta o rebuig), situats o bé al carrer en forma de contenidors (alguns ara seran intel·ligents) o que ens passen a retirar a la porta de la casa o les portem a les deixalleries municipals; a banda, es recullen selectivament els residus voluminosos i la poda. O sigui que els ciutadans, a més de pagar perquè ens gestionin les deixalles, també hem de treballar una mica.

Reciclar s’ha convertit en una obligació legal i ha estat l’únic camí possible per fer una gestió més sostenible de les nostres restes, a mesura que una anomenada millora social va introduir a la galleda de les escombraries productes nous (sobretot plàstics i llaunes). La situació era insostenible a les acaballes del segle passat quan tot depenia d’incinerar les escombraries o enterrar-les en immensos abocadors (com el del Garraf); tant en un cas com l’altre, es produïen importants impactes ambientals i també a la salut.

Per tant, per a reduir els tractaments finalistes (abocador o incineradora) calia reciclar i aprofitar tot allò que tingués algun valor. La situació actual, segons dades de l’Agència de Residus de Catalunya, és que l’any 2022 es van generar un total de 3,8 Mt de residus municipals (sense runes), amb un 45,3% de recollida selectiva (allunyat de l’objectiu de la UE per al 2025 que se situa en el 55% dels residus generats). A les comarques de Girona s’han generat 0,45 Mt de residus municipals i s’assoleix un 47,5% de recollida selectiva.

Ara analitzarem el destí de les diferents fraccions. La fracció orgànica (amb un nivell d’impropis proper al 10%) es destina a plantes de compostatge (públiques i privades) que a Catalunya tracten més d’un milió de tones de materials orgànics (provinents de la recollida selectiva, però també de la poda, fangs de depuradores i dejeccions ramaderes) per a produir cada any 300.000 tones de compost, un adobament orgànic molt benvolgut en l’agricultura i en la jardineria. Hi ha prou demanda i més amb l’encariment dels fertilitzants químics. Per tant, la gestió d’aquesta fracció és l’adient; caldria incrementar els volums obtinguts i disminuir la quantitat d’impropis. I segurament també potenciar el compostatge a escala particular en segons quin tipus d’urbanisme dispers.

Amb relació al vidre, penso que la gestió tal com està plantejada és errònia. Tot el que dipositem al contenidor verd es tritura, es fon a 1.600 graus i després es modela a una temperatura d’uns 1000 graus. Si bé aquest procés de reciclatge té una petjada de carboni inferior a la de fer servir matèries primeres, és evident que consumeix energia en gran quantitat (de l’orde de 2-3 Kwh/Kg vidre). Sembla una mica absurd tenir una ampolla buida, triturar-la, fondre-la i tornar a fabricar de nou el mateix envàs. Matxucar una ampolla d’aigua de Vichy per tornar a fer-ne una altra d’igual no té sentit.

L’estalvi energètic i la reducció de les emissions de CO₂ seria molt important si en lloc de reciclar el vidre s’avancés cap al model d’envàs retornable, de tradició a casa nostre (de petit recollíem ampolles de cava per vendre-les al drapaire i guanyar alguns diners). A Alemanya, i des de 2003, els envasos d’aigua, refrescos i cerveses es venen amb un dipòsit que les persones recuperen quan retornen les llaunes i les ampolles a supermercats i botigues i, gràcies a aquesta mesura, recuperen el 98,5% dels envasos. Clar que aquest procés és més molest que desembarassar-nos del vidre a un contenidor, però ningú ha dit que avançar cap a un model de més sostenibilitat sigui còmode.

Però la fracció que rep més crítiques és la groga (plàstics i envasos lleugers); és també la que té més impropis (un 30%, degut en part a una insuficient pedagogia de l’administració) i la més cara de gestionar, ja que els camions de recollida sovint transporten més aire que material. Tal com algunes associacions ecologistes han posat de manifest darrerament, la informació que es dona és enganyosa perquè una cosa és quant plàstic es recull i altre ben diferent, quant se’n recicla. Segons un recent informe de Greenpeace, l’empresa responsable de la recollida (Ecoembes) parla d’un 84,4% de reciclatge, mentre que en realitat aquest percentatge només aconsegueix el 37,3%.

De plàstic n’hi ha de moltes menes, que no són fàcils de separar i de reutilitzar. Amb dades de l’OCDE, la majoria del plàstic que s’utilitza avui és verge fabricat a partir de petroli cru o gas; la producció mundial de plàstic a partir de material reciclat representa només el 6% del volum de la producció total. La resta del recollit selectivament, es crema o va a parar als ecosistemes, sobretot al mar.

Per tant, s’ha de fugir del plàstic d’un sol ús (és un problema afegit la moda de les carmanyoles a les botigues d’alimentació). I sobretot, hauríem d’aprendre a viure sense plàstic, ja que portar-lo al contenidor groc serveix de ben poc. 

Subscriu-te per seguir llegint